L'estudiós de la memòria

«En Francesc rep una invitació per participar en un homenatge al seu pare biològic, que mai ha conegut i de qui no en sap pràcticament res. Ell treballa a França, com a director d’una empresa pertanyent al seu pare adoptiu, allunyat de qualsevol record de les seves arrels». Aquesta és part de la sinopsi del nou llibre de l’escriptor Antoni Cisteró (Barcelona, 1946), Fill de la memòria , el qual presentarà el 9 d’abril (13 h) a l’Ateneu d’Alforja.

Al llibre fa un paral·lelisme dels anys quaranta d’aquest pare biològic i els vuitanta del protagonista. Misteris familiars, el periple d’un exili un cop acabada la Guerra Civil i l’eina de la memòria, com a únic mètode de salvació, són els ingredients que fan peculiar el volum, on el lector tindrà més informació sobre el misteriós pare biològic que no pas el propi protagonista. «Volia escriure sobre el fet de la memòria i la seva reflexió a través de l’etapa de l’exili, un tema amb el qual em sento còmode. El perquè sobre com podem recordar unes coses i d’altres no està latent durant tota la lectura. És ben senzill: els records van acompanyats d’una sensació, la qual si té una impressió forta que se’ns queda enregistrada al cervell», argumenta l’autor. Fa anys que dóna tombs al tema de la memòria històrica. N’és un exemple Campo de esperanza (Cossetània Edicions, 2008), on aborda la filmació d’una pel·lícula durant la Guerra Civil.

En aquest cas, es va documentar durant sis anys. El llibre, de fet, va ser distingit a la Universitat de Barcelona amb el Premi Film Història. «Això em va animar força. Després d’un parell d’anys, hi va haver una època en la qual tothom parlava de les confluències polítiques de la banda de l’esquerra. Llavors, vaig escriure l’estudi sociopolític Confluyendo - ¿De qué hablamos cuando hablamos de confluencia? (Llibres a mida, 2015) amb pròleg de Baltasar Garzón», explica detalladament. Allà torna a parlar de memòria històrica. Es podria dir que aquestes dues obres anteriors van ser la llavors de Fill de la memòria.


L’art d’especificar
L’especificitat a l’hora de construir personatges és un dels trets que més diferencia al barceloní. I és que a la seva nova publicació es troba plena de relats quotidians amb personatges ficticis que serveixen de recordatori a fets que van passar de debò. «He trepitjat molts dels indrets dels quals parlo i tots els fets que explico són específicament reals, això fa que els personatges tinguin cert volum», rebla. Cadascun dels personatges viu la seva memòria d’una manera diferent, esdevé íntima.

L’estudiós de la memòria, doncs, fa una investigació emocional que pretén fer arribar fins al cor del lector. «Hi ha dos tipus de memòria, la viscuda i la transmesa. Totes dues hi apareixen al llibre. Anem més enllà: la memòria esdevé tota una eina de salvació per aquell exiliat que fuig de la seva terra cap a un altre indret, del qual en desconeix idioma i cultura. A què recorrem quan no ens queda res? Als records, oi? És l’únic que queda...», conclou el també enginyer químic amb prop d’una desena de llibres publicats.