Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Reus Munta i Baixa

Misericòrdia entra en escena

Epidèmies. Avui com ahir, els mossens de Reus es mantenen fidels a la tradició i exhorten els creients a encomanar-se a la Mare de Déu 

Josep Cruset

Whatsapp
Josep Cruset

Josep Cruset

Diu la tradició que a la Prioral de Sant Pere hi ha una espelma que mai s’apaga. La seva flama evoca i simbolitza l’agraïment dels reusencs a la Mare de Déu de Misericòrdia per haver posat fi a la pesta que assolava la ciutat el 1592. Els goigs que es canten a la patrona encara ens ho recorden: «Quan la cera s’encenia, la malura va acabar... A Sant Pere, nit i dia, crema encara prop l’altar, recordant-nos tothora aquell vostre gran favor. Verge de Misericòrdia, mireu-nos amb ulls d’amor». Atès com estan les coses, l’altre dia vaig anar a la Prioral per veure l’espelma en qüestió, no fos cas. Com no podia ser d’altra manera, continua cremant a la dreta de l’altar major.

El costum d’encendre una espelma com a protecció contra la pesta està documentat des dels primers temps de la vila, com la devoció mariana. La llegenda de l’Aparició de la Mare de Déu el 1592 i la posterior construcció de l’ermita de Misericòrdia van traslladar la tradició de l’espelma fins al santuari de la patrona. Allí, des de fa segles, els reusencs hi encenen ciris i llànties en petició de favors o com a ofrena d’acció de gràcies.

L’espelma que crema a la Prioral de Sant Pere, sota una estela amb el nom de les parròquies de Reus, al costat de la capella de Santa Llúcia.

El costum ha arribat intacte als nostres dies, tot i que ara els llantions ja no cremen davant de la imatge de la Mare de Déu sinó als canelobres del vestíbul lateral del santuari. Si la quantitat de llantions encesos pot ser un indicador de la preocupació regnant entre els fidels, fa dos dies hi havia la meitat de l’espai disponible, fet que podria indicar que encara no estàvem en una situació de màxima inquietud.

Anul·lada la pregària del rosari

Històricament, la Mare de Déu de Misericòrdia ha exercit de protectora contra les calamitats que patia la ciutat. Fins al segle XIX, portar-la en processó des del santuari a Sant Pere era una mesura d’emergència habitual en cas de guerres, epidèmies o sequeres.

Fidels a aquest llegat, divendres passat els mossens de Reus van exhortar els creients a encomanar-se a la Mare de Déu de Misericòrdia davant el Covid-19, sigui des de casa o pelegrinant al santuari. Així i tot, han hagut d’anul·lar la pregària diària del rosari que havien convocat per cada tarda, i també les misses.

Del segle XX ençà, llevat de la Guerra Civil, costa trobar alguna situació de paràlisi de la ciutat tan llarga i generalitzada com a la que estem abocats. Per causes sanitàries, l’únic precedent equiparable és la grip de 1918.

Aquella va ser una pandèmia en tres onades: primavera de 1918, tardor del mateix any i hivern de 1919. La més virulenta, i la que va colpejar Reus, va ser la que es va estendre de setembre a desembre de 1918.

Malgrat l’elevada mortalitat i que els contagis es devien comptar per milers, és un fet que no ha deixat rastre en la memòria col·lectiva i pocs estudiosos s’han dedicat a investigar-lo.

La primera estimació que conec sobre el balanç de la grip de 1918 a Reus la va fer l’historiador Albert Arnavat. A partir de les dades del Registre Civil, Arnavat xifra en unes 200 les víctimes mortals que va deixar la pandèmia, atès que aquest és l’increment del nombre de morts enregistrats aquell any en comparació amb la mitjana del període. Recordem que Reus tenia aleshores uns 29.000 habitants.

Les víctimes de la grip de 1918

Coincidint amb el centenari de la pandèmia, la doctora Margarita Gonzalvo-Cirac va presentar les primeres dades epidemiològiques sobre l’episodi, recollides a la conferència ‘La grip de 1918: la ciutat de Reus davant el contagi’. Gonzalvo-Cirac situa la primera mort a Reus el dia 15 de setembre i identifica un total de 50 morts atribuïbles directament a la grip, totes persones entre els 20 i 40 anys. Seguint els mateixos criteris, a Tarragona comptabilitza uns 60 morts.

Segons la doctora i investigadora de la URV, aquesta xifra no inclou la mortalitat infantil, perquè en aquella època era tan comuna i elevada que els registres no especificaven les causes de la defunció de nens i nadons, la qual cosa invita a pensar que el balanç real de víctimes va ser superior.

Que la grip s’acarnissés amb els adults joves, al marge de la seva feina o classe social, és una de les curiositats d’aquella malaltia, probablement atribuïble al fet que la gent més gran presentava alguna immunitat adquirida per infeccions prèvies o virus similars.

La reacció de les autoritats va ser decretar la declaració obligatòria de la malaltia, però no l’aïllament dels afectats. En una societat mancada de mesures sanitàries i d’informació sobre la grip, l’extinció quedava a l’atzar de les circumstàncies. Tot i que la gran activitat comercial i industrial de Reus va afavorir la propagació del virus, el bon nivell d’higiene i salut pública –constatables en una esperança de vida superior a la mitjana– van ajudar a mitigar els efectes, segons l’estudi de la doctora Gonzalvo-Cirac.

Aturada de classes i obres

De les conseqüències socioeconòmiques hi ha poques dades, més enllà que l’institut d’ensenyament va suspendre les classes, es van aturar obres –com les de l’institut de puericultura del doctor Frias, la Gota de la Llet– i es van prohibir les visites als cementiris.

Els coetanis van atribuir l’arribada de la grip al retorn dels voluntaris catalans que havien lluitat a la Primera Guerra Mundial, que arribaven en un estat de salut molt precari. I també a la vinguda d’obrers arran de les primeres obres d’un tramvia elèctric entre Reus i Tarragona, un projecte que aviat va quedar paralitzat.
En qüestió de virus i tramvies, algunes coses tampoc canvien.

Temas

Comentarios

Lea También