Pere Francesch: «Escriure un llibre és una lluita contra tu mateix»

El periodista Pere Francesch (Montbrió del Camp, 1981), publica el seu primer llibre Gainsbourg i Dalí, moi non plus (Edicions Cal·lígraf), en què indaga en les personalitats del músic i el pintor, en les seves llums però també en les seves ombres fins a deixar enrere els personatges per endinsar-se en els homes. Pere Francesch va treballar al ‘Diari de Tarragona’ i en l’actualitat és el delegat de cultura a l’Agència Catalana de Notícies (ACN).

Per què diu que va començar el llibre amb una màscara de fan?

Perquè tenia molt idealitzat els personatges, sobretot un.

Ha caigut la màscara?

Totalment. Era important treure-me-la per arribar al fons de les dues persones, que al final no deixen de ser dos humans. Gainsbourg deia, «cau la màscara, queda l’home i l’heroi desapareix». Jo tenia ganes de trobar l’home, a part de l’heroi, òbviament.

Com va ser que va anar a buscar Gainsbourg i Dalí?

A mi m’agrada molt la música i un amic em va recomanar el disc Histoire de Melody Nelson on em vaig trobar un autèntic monstre i em va volar completament el cap. A partir d’aquí va ser gairebé com una autèntica obsessió.

I la va relacionar amb Dalí.

Com a periodista sabia que si vols parlar d’un tema necessites un ganxo i la clau va arribar quan vaig descobrir que Gainsbourg i Dalí havien mantingut una relació en el temps. I ambdós tenen punts en comú.

Com ara...?

La sexualitat, l’erotisme i l’escatologia.

‘Gainsbourg i Dalí, moi non plus’ l’ha portat fins a París.

Quan es complien 20 anys de la mort de Gainsbourg vaig anar amb la idea de fer un petit article per la revista ‘Muzikalia’ i per veure l’ambient. Vaig anar a la verduleria on ell comprava i allà la dona de la botiga m’explicava com ell era una persona molt normal. Aquesta part m’interessava molt, més enllà de la grandiloqüència. En el cas de Dalí, anant picant portes vaig poder entrevistar a Antoni Pitxot i Enric Sabater, ara ja tots dos morts. En tot aquest procés tan llarg, un matí em va arribar un correu de Jane Birkin, la dona de Gainsbourg.

Ella sabia que estava treballant en aquest llibre?

Sí. Vaig enviar molts mails a tot l’entorn d’aquestes persones menys assequibles. I sempre hi havia hagut un silenci absolut fins al matí del mail. Per mi era important reflectir al llibre una manera de fer periodisme que crec que s’ha de reivindicar, aquest periodisme que es fa a foc lent.

Què volia dir-li Jane Birkin?

Em volia explicar dues anècdotes, una de les quals jo ja coneixia. Com Dalí havia influït en Gainsbourg, en l’estètica. Ell només tenia dos quadres a casa, un era de Paul Klee i l’altre de Dalí.

Quina diferència hi ha entre ambdós personatges?

Tota vida està marcada pels seus inicis, pels orígens, i els orígens dels dos van ser molt diferents. Tenim a Dalí que era fill d’un notari de Figueres i a Gainsbourg, fill d’exiliats russos, amb el nazisme pel mig.

Per què ‘Je t’aime, moi non plus’? Què diu?

No és tant el que diu sinó com ho diu perquè quan comences a escoltar-la se senten gemecs de plaer. Sembla que la parella estigui fent l’amor mentre la grava. I aquí va passar una cosa ben curiosa, que sembla l’Espanya de Berlanga perquè la persona encarregada de la censura musical va mirar la lletra i no va veure res, per la qual cosa la van censurar després que sortís.

Què passaria actualment amb una cançó similar?

No sorprendria tant. Era molt important que sortís en aquell moment, quan el sexe i l’erotisme estaven mal vistos. Era un cant a viure’ls lliurement.

Amb què es queda d’aquests dos personatges com a persones?

Gainsbourg i Dalí eren supertímids i per superar-ho van fer servir aquesta medicina que és la provocació, una màscara. Però el problema va ser el preu altíssim que van haver de pagar perquè després ja no se la van poder treure. Van saber controlar el tema mediàtic i van viure de veritat, però al final de les seves vides van perdre aquest control i es van mostrar com dues persones molt solitàries. Van lluitar al màxim per arribar a on van arribar i per mi tenir aquest llibre a les mans és un èxit perquè escriure és també una lluita contra un mateix.