Más de Reus

Romana Ribé Llenas: «Les emocions negatives són més literàries»

Entrevista. Com a escriptora, ha sigut finalista en certàmens de narrativa breu i a partir de la seva experiència diu que «escriure, a més a més d’omplir fulls, consisteix molt a esborrar, estripar o llençar. És també mestra d’educació infantil, primària i educació especial

SÍLVIA FORNÓS

Whatsapp
La reusenca Romana Ribé amb alguns dels llibres en els quals ha col·laborat. FOTO: FABIÁN ACIDRES

La reusenca Romana Ribé amb alguns dels llibres en els quals ha col·laborat. FOTO: FABIÁN ACIDRES

De formació és mestra d’educació infantil, primària i educació especial (URV). Quan va sorgir i per què el seu interès per l’escriptura?

De fet, el que sorgeix primer és l’interès per la lectura. Sóc molt lectora, des de petita, i a força de llegir arriba un moment que penses a expressar-te i produir. A l’adolescència en forma de diari, i de mica en mica, quan vas madurant, també va madurant la teva escriptura.

Quina és la seva font d’inspiració?

M’agrada escriure sobre coses quotidianes i petites, sobre personatges anònims, fins i tot oblidats per tothom. Vull transmetre situacions, emocions i pensaments en els quals es pot identificar qualsevol, i no per això deixen de tenir interès o de ser colpidors. O sigui que la inspiració prové de les mateixes vivències i d’observar i escoltar l’entorn.

Quina formació va rebre a l’Escola de Lletres de l’Ateneu Barcelonès?

Els cursos de l’Ateneu em van ajudar a sistematitzar qüestions que intuïa o havia deduït a còpia de llegir. Com per exemple la diversitat d’estructures, l’enfocament segons el tipus de narrador, etc. També va ser un luxe el fet que escriptors professionals (els mestres) llegissin els meus textos i opinessin sobre les possibles correccions.

Quins elements ha de tenir un relat breu per atrapar el lector?

És curiós, perquè en general es té la idea que és més fàcil escriure un conte que una novel·la. La novel·la demana molt de temps i dedicació, és cert, però aconseguir el clima, la intensitat o el to d’un bon conte no és senzill. Ha de tenir tot el necessari, sense que hi hagi detalls que no serveixin per a res. I després hi ha la coneguda teoria de la punta de l’iceberg: allò que s’expressa ha de ser una petita part del que queda darrere sense dir. Per altra banda, penso que el gènere del relat breu no queda gaire lluny del de la poesia, per l’exercici de síntesi i el fet de deixar el rerefons en mans del lector; sense que això comporti que la història resulti críptica, en absolut.

Què li aporta el fet de participar en publicacions col·lectives?

En primer lloc la possibilitat de poder publicar, ja que fer-ho en solitari resulta complicat. I després, i no menys important, l’enriquiment de compartir experiències amb companyes i companys. Valoro especialment les publicacions amb Reusenques de Lletres, que donen visibilitat a les dones de Reus i el seu entorn a qui ens agrada l’escriptura.

També ha publicat contes infantils a la revista ‘Cavall Fort’ i a altres. És més exigent el públic infantil que l’adult? En quins aspectes ho és més o menys?

Els infants no tenen els filtres que hem anat adquirint els adults amb els anys, per tant un conte els agrada o no els agrada. Són espontanis. Jo acostumava a fer servir les meves nebodes de conillets d’índies quan eren petites. Els feia llegir els textos abans que a ningú. Un altre tema seria la competència entre les imatges en moviment a les pantalles i el text escrit i/o il·lustrat. Però això aquí no toca.

Quin llibre recorda i que l’hagi marcat com a escriptora?

Resulta impossible anomenar-ne un de sol, però pel que fa al gènere del relat breu per mi van ser grans descobertes en el seu dia Raymond Carver, Alice Munro i també Pere Calders.

Amb l’escriptura vesteix les emocions amb paraules?

Es podria dir així, sí. Tot i que quan comences un relat no et fas aquest plantejament, sinó que tens ganes d’explicar una història. Però al darrere sempre hi ha emocions, sí.

Quines emocions li costa més d’expressar i quines menys?

Jo al que em resisteixo és a despullar-me emocionalment davant del lector, perquè és una cosa que em fa vergonya. Però tinc més tirada a escriure sobre emocions que es consideren negatives: la por, la frustració, el desengany, la tristesa... trobo que són més literàries.

Els escriptors són optimistes?

No ho sabria dir. Hi ha aquella imatge clàssica de l’escriptor turmentat, que no crec que coincideixi amb una majoria. En tot cas, jo em considero escriptora aficionada, i no em descriuria com una persona especialment optimista.

En els seus relats hi ha espai per a la censura?

No m’hi he parat a pensar. Però, com és natural, els contes infantils no poden incloure segons quin tipus de contingut. O quan trio un text per un certamen literari, si en conec la trajectòria, penso què els pot agradar i què no. Es pot dir que vaig produint contes diversos per àmbits diversos. I n’hi ha que es queden al calaix esperant la seva oportunitat de veure la llum.

La paciència és inseparable en el procés d’escriure?

Més que la paciència diria la constància. Escriure, a més a més d’omplir fulls, consisteix molt a esborrar, estripar o llençar. A vegades per aconseguir un full que et convenci hi has hagut de dedicar diverses hores en dies diferents. Però això crec que passa en la majoria de disciplines i formes d’expressió: l’esport, la pintura, la dansa...

Temas

Comentarios

Lea También