Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Una curiosa fusió de bars

Bar Basora (D´iari): José i Carles Carbón. Els germans van crear una sandvitxeria al passeig Prim el 1989. Temps després, però, es van traslladar al carrer Ample i es van fusionar amb el bar actual

Cristina Valls

Whatsapp
Els germans Carbón darrere el taulell. FOTO: ALFREDO GONZÁLEZ

Els germans Carbón darrere el taulell. FOTO: ALFREDO GONZÁLEZ

Van començar el 1989 amb una sandvitxeria ubicada al passeig Prim, quan aquest espai no era ni tan sols un miratge de què és ara: encara sense urbanitzar, en un sòl de sorra i on encara hi havia esplanades. Es tracta de la història dels germans Carbón, en Carles –també anomenat Charlie – i en José. Tots dos sent molt joves van endinsar-se dins el món de l’hostaleria amb molta il·lusió. Van escollir Reus, llavors una «ciutat molt tranquil·la».

«El meu germà Carles no va fer hostaleria com jo. Per una sèrie de circumstàncies, ell va deixar la seva feina anterior i vam donar-ho tot per la llavors sandvitxeria. A partir d’aquí, ell va aprendre l’ofici», explica José. En un temps de molts canvis al sector i tot sent testimonis de milers d’històries, els dos germans van decidir anys després desplaçar-se cap al carrer Ample sota el nom exterior de Bar Basora. «Se’ns quedava molt gran, es començava a notar la crisi i no donàvem l’abast. Ara estic jo a la cuina i ens anem combinant una mica tots dos. Al carrer Ample fa dos anys que hi estem», justifica en José. Tot i això, el nom llegendari de D’iari llueix a l’interior. Una curiosa fusió de bars.

«Molts cops, diem que som el Bar Basora potenciat pel D’iari . I és que és una història ben curiosa. Com si el Bar Basora s’hagués barrejat amb el D’iari » , detalla José. Tenen el millor de tots dos. Per què D’iari ? La resposta està d’allò més justificada: «La primera decoració que vam fer al negoci va ser a partir de quadres de diaris, no teníem encara molts diners per col·locar-ne d’altres i vam aprofitar-ho. Vam pensar llavors d’anomenar-lo així, Diari, però el nom ja estava registrat a un local de Madrid. Per tant, vam decidir col·locar-hi un apòstrof. Molta gent ens ho pregunta i ens pregunta si està mal escrit». I és que com bé recorden quant a la decoració, l’antiga sandvitxeria també es feia alguna exposició de quadres de creadors emergents i algun concert, arribat el vespre.


‘No ens cal una televisió’
Quan va fer-se efectiu el trasllat, molts clients lleials també van continuar venint cap al negoci, i també es va anar sumant molta gent veïna del barri i voltants. «El que hem treballat durant anys és sens dubte la proximitat amb el client. Intentar que la gent estigui a casa és un dels nostres objectius», expliquen. La seva especialització en sandvitxos està més que demostrada. Només cal entrar al matí per veure una filera d’allò més saborosa i variada d’entrepans a la vitrina de la barra.

«A l’hora d’esmorzar està ple de gent per fer el cafè, i als migdies de gent que surt de l’oficina», detalla José. De fet, ofereixen un tracte entretingut i molt senzill, ja que «no ens cal una televisió, no és un element indispensable. No la vam tenir tampoc a la sandvitxeria. Sorprenentment, la gent a vegades ni la troba a faltar».

Volen que la gent es relaxi, xerri i que oblidi durant una estona els problemes. Segons els dos cambrers, la qualitat dels bars es manté i el seu futur està «més que assegurat».

Temas

  • REUS

Comentarios

Lea También