«Vaig acollir una persona a casa i ara no vol marxar»

El Síndic Municipal de Greuges de Reus, Pere Pagès, va presentar dilluns passat la memòria de la Sindicatura de l’any 2018, durant el qual va rebre 402 queixes i consultes, una xifra que no ha parat de créixer als darrers anys. Pagès ho atribueix a un major coneixement de la institució per part de la ciutadania. Més enllà d’aquest fet, la lectura detallada de la Memòria, on es detalla el contingut de totes les comunicacions ateses, permet extreure altres conclusions. 

La més trivial és que, tot sovint, els ciutadans tenim idees una mica esbiaixades sobre el paper de les institucions públiques, com per trucar des de Girona al Síndic de Greuges de Reus per preguntar si la pista de patinatge del Ploms és de parquet o de terratzo, o des de l’Ametlla de Mar per saber la ubicació d’un carrer de Reus. Potser el problema rau en la interpretació que alguns fan del terme «greuge». Si no, és difícil entendre per què un senyor de Sant Hipòlit de Voltregà ha pensat en la Sindicatura per promoure que en tots els actes populars i esportius hi hagi xocolata desfeta. 

Deixant de banda el ric anecdotari i la constatació que una majoria de consultes fan referència a qüestions alienes a les competències de l’Ajuntament i els organismes municipals, la Memòria revela la crua realitat que afronten infinitat de persones i famílies. Una mirada endarrere resulta molt descriptiva. 

Fa una dècada, a l’època precrisi, les queixes de la ciutadania se centraven en temes urbanístics, obres, sorolls, neteja viària, impostos, dificultat per matricular-se a les escoles desitjades... És curiós veure com aleshores hi havia una allau de protestes per multes de circulació i ara són poques les que arriben a la Sindicatura. 

Malgrat la millora econòmica, creixen les  queixes i demandes dels més desafavorits

Cinc anys després, el mateix Síndic advertia de la situació precària de molts reusencs arran dels estralls de la crisi. En aquell moment, gairebé un 60% dels casos que atenia la institució eren problemes derivats de la recessió econòmica, amb la regidoria de Benestar Social com a principal interpel·lada. 

Passat un altre lustre, la Memòria del 2018 evidencia que la millora dels indicadors macroeconòmics no s’ha traduït en menys reclamacions. Ans al contrari, s’han disparat més que mai coincidint amb la sortida de la crisi, atès que només entre el 2017 i el 2018 van augmentar un 33%. 

El recull d’actuacions mostra tot el ventall de drames que continuen assotant la nostra societat: pacients esperant una operació quirúrgica que no arriba mentre han de conviure amb problemes de mobilitat o dolor, multitud de persones que busquen feina o habitatge, que necessiten accedir als serveis socials o als ajuts a persones en situació desafavorida, amb discapacitat... 

El Síndic de Greuges sembla el darrer recurs davant sotracs com la denegació de la renda garantida o la dependència, per afrontar embargaments i reclamacions de deutes per part de bancs i companyies telefòniques o elèctriques. I també pels que ja no saben què fer amb llogaters que no paguen o per treure de casa una persona acollida per raons socials que ara no vol marxar. 

Caldrà veure com es manifesta aquesta bossa de malestar social en el pròxim cicle electoral

 Tot plegat dibuixa una evidència més de la cronificació d’aquests problemes en amplis sectors de la població, on no arriben els beneficis de la recuperació econòmica. Són els neguits i desgràcies que colpegen el dia a dia dels que s’han quedat endarrere, dels que no tenen casa ni feina ni recursos, dels col·lectius més empobrits i vulnerables, que a més han de veure com les administracions públiques no els poden garantir els serveis bàsics, o no ho poden fer en la mesura de les seves necessitats quant a salut, subsistència, suport... 

La Memòria del Síndic mostra, amb tota probabilitat, la punta d’aquest iceberg, perquè cal suposar que per molt que hagin augmentat el nombre de persones que decideixen fer-li arribar les seves demandes, sempre seran una minoria envers el total de les que conviuen amb tot aquest catàleg de penúries. I això es tradueix amb una bossa de malestar social pendent de quantificar i, potser també, d’explotar. 

És evident que la reactivació econòmica no està arribant a tothom i cada cop són més els analistes que adverteixen que són molts els exclosos i no tants els realment beneficiats, la qual cosa dispara les desigualtats i eixampla una escletxa social difícil de redreçar. 

Caldrà veure com es farà sentir i quina incidència tindrà aquest estat de coses en les pròximes eleccions generals i municipals d’abril i maig. A la vista de per on va la precampanya, fa la sensació que una part significativa dels polítics i també de l’electorat prefereixen seguir posant el focus en altres reptes, igualment cabdals i irresolts.