Les residències de Reus no arriben. No donen a l’abast. Per arribar a aconseguir una plaça en una residència a la ciutat hi ha més de mig any d’espera, de mitjana. A aquest fet se li suma que, a dia d’avui, no hi ha residències en construcció ni projectes a la vista per a augmentar el parc d’oferta. Ni d’iniciativa pública ni privada. La construcció de noves residències a Reus està completament aturada.
L’última residència que ha obert les portes és d’una empresa privada. La residència Amavir, al carrer de Carles Riba, va obrir portes fa aproximadament un any. L’edifici ha estat agafat per aquesta empresa i les places també són el 100% de gestió privada (encara que accepten la Prestació Econòmica Vinculada, que serveix com una ajuda al finançament d’aquesta plaça).
Aquest edifici, abans que es conegués que seria gestionat per una empresa privada, va estar anys sense ús. De fet, es va rumorejar que podria ser utilitzat per la Generalitat per a derivar-hi tots els residents de l’ICASS quan es va anunciar que haurien d’abandonar la seva ubicació al passeig Mata. Un fet que no es va arribar a produir.
L’última obertura ha estat aquesta al sud de la ciutat, amb 142 places privades. Ara bé, no hi ha més construccions previstes, malgrat acumular una llarga llista d’espera per a tenir una plaça en alguna dels 12 centres que hi ha arreu de la ciutat. Així ho ha confirmat la Generalitat de Catalunya al Diari.
Ara bé, hi ha el centre de l’ICASS amb 142 places que està a l’espera que hi hagi obres de reforma. Segons el Departament, no tenen novetats vers el projecte. És a dir, continuen a l’espera de poder destinar pressupost a redactar-lo, en primer lloc.
Més de mig any
Segons recull el portal d’informació del Departament de Drets Socials i Inclusió, a Reus el temps d’espera varia molt en funció del centre. La mitjana es troba en poc més de sis mesos d’espera. La majoria de centres ronden entre els 4 i 5 mesos d’espera. Ara bé, n’hi ha un parell que només hi ha espera per tres mesos: són la residència Ítaca i la Roger de Llúria. Per contra, n’hi ha tres que fan augmentar la mitjana. Són els centres Colisée Misericòrdia, Ballesol i la residència del Passeig Prim. Aquestes acumulen 11, 12 i 13 mesos, respectivament.
Aquests són els números que mostren l’espera temporal que hi ha en cada centre, però per altra banda s’hi suma el nombre de persones que estan fent aquesta cua d’espera. Segons dades del Departament, la zona del Camp de Tarragona (sense comptar amb Tarragona ciutat) hi ha 1.751 persones pendents d’una plaça arreu del territori.
Sistema residencial obsolet
Encara que a hores d’ara el problema se centra en la falta de places, la solució va molt més enllà: cal un canvi de model. Això és el que apunta la catedràtica d’antropologia social i cultural de la Universitat Rovira i Virgili, Dolors Comas d’Argemir, la solució no passa per construcció de nous centres, sinó per canviar el sistema de residències i la visió actual que tenim sobre aquest servei: «Cal endarrerir al màxim possible l’ingrés de les persones d’edat avançada a les residències».
Hi ha un concepte clau que la catedràtica remarca: «Ningú vol anar a una residència de gent gran. Per tant, cal fer dues coses: potenciar l’assistència domiciliària i fer més amables aquests centres».
Sobre el primer apunt, Comas assegura que la Llei de Dependència preveu millorar l’assistència domiciliària actual, però «no donen a l’abast» i a hores d’ara no és l’adequat. Assegura que, si aquesta atenció fos la que pertoca i la idònia, permetria endarrerir l’entrada de les persones grans a les residències i, per tant, evitar aquest col·lapse de places que es dona arreu del país, també a Reus.
Per altra banda, l’experta assegura que caldria treballar per a fer les residències més amables i acollidores. Els edificis compten ara amb una organització molt similar a l’hospitalària. Un aspecte que converteix el servei en fred i distant. «A banda de portar-los a residències contra els seus desitjos, propiciem que estiguin incòmodes», diu. La solució passa per fer unitats de convivència, on els residents puguin gaudir de més companyia entre ells mateixos: sales d’estar, fins i tot cuines per a compartir estones. «Hem de començar a oblidar-nos dels passadissos eterns amb una habitació darrere una altra i els menjadors on caben 200 persones. Així és impossible que els treballadors puguin donar un servei personalitzat i càlid. Normal que vagin ofegats», remarca la catedràtica.
