La tomba de l’indià desaparegut

Existia la teoria entre alguns historiadors que el fenomen dels indians –catalans emigrats a Amèrica que retornen després d’haver fet fortuna– havia tingut escassa incidència a Reus perquè la prosperitat i puixança de la ciutat al segle XIX havia fet que l’aventura americana no resultés tan temptadora com en altres llocs on els habitants disposaven de menys oportunitats.

La recerca endegada per la periodista Tate Cabré sobre Catalunya a Cuba i Cuba a Catalunya ha permès capgirar aquesta idea. Cabré ha pogut identificar nombrosos indians reusencs i de la comarca, més enllà dels personatges ja coneguts. Dijous passat, en una conferència al Círcol organitzada pel Gremi de la Construcció del Baix Camp per commemorar els 400 anys de l’entitat, va exposar El Reus dels indians en tota la seva dimensió. Noms destacats de la burgesia local, més altres dels pobles del voltant, devien la seva riquesa a haver fet les Amèriques. Precisament al Diari d’ahir, la mateixa Tate Cabré ho explicava al seu article de la contraportada.

Un dels casos que més va cridar l’atenció dels assistents a la conferència del Círcol va ser el de Victorino Casas Bley, un indià reusenc que el 1876 es va fer construir un sumptuós panteó neogòtic al cementiri de la ciutat, amb quatre estàtues obra de l’escultor Joan Roig que representen la Justícia, la Fortalesa, la Prudència i la Temprança. És a dir, les quatre virtuts cardinals. I dues petites inscripcions: D.O.M. (Deo optimo màximo, pel més gran i millor deu) i les lletres gregues alfa i omega amb el monograma de Crist al mig. Curiosament, tota aquesta simbologia cristiana és d’origen pagà.

Tot i la seva magnificència, el que més sobta de la sepultura és un fet que Cabré va descobrir cercant dades sobre el personatge: al panteó no hi ha enterrat ningú. El misteri sobre on i quan va morir Victorino Casas i on són les seves restes culminava les incògnites sobre la vida d’un home riquíssim del qual no quedava rastre, excepte que l’Ajuntament havia rebut el 1914 un generós llegat de 35.000 pessetes, deixades en la seva herència a les cases municipals de beneficència.

La hipòtesi més plausible era que fos un exemple dels dobles panteons dels indians que viatjaven sovint entre un costat i altre de l’Atlàntic. Construïen dues sepultures idèntiques a Catalunya i Amèrica per ser enterrats igual d’ostentosament tant si morien aquí o allà. Però Tate Cabre ja va advertir que no havia localitzat Casas als cementiris antillans.

Puerto Rico

Com que la història també es reconstrueix amb l’ajut de les casualitats, el relat de la periodista reusenca em va animar a revisar un llistat d’accionistes d’una companyia naviliera promoguda per indians i comerciants catalans, un d’ells originari de Reus, al qual havia accedit arran d’una recerca que estic fent sobre un altre tema. I la sorpresa va ser que allí apareixia el nom de Victorino Casas Bley i seguint aquest fil he pogut trobar algunes dades que permeten aclarir el misteri.

Aquestes informacions situen Victorino Casas com a propietari de béns i negocis a Puerto Rico, fins que torna a Catalunya a exercir d’indià inversor. La primera referència sobre el seu retorn a Reus data de 1875 i és l’atorgament d’una pensió de 1.800 pessetes anuals –un duro diari de renda– a Maria Rosa Rodés Pellicer, en garantia de la qual hipoteca tres finques. El seguiment de la senyora Rodés donaria per un altre apartat. La segona referència és de l’any següent i és la construcció del panteó funerari.

A la seva ciutat natal, Casas esdevé l’accionista més gran de La Industrial Farinera i a Barcelona és soci fundador de la Companyia Barcelonesa de Vapors Transatlàntics, constituïda el 1881 i dedicada a la navegació amb les Antilles. La majoria de promotors estan vinculats a Puerto Rico, tot i que el segon màxim accionista és Romà Macaya, gran importador de cotó dels Estats Units i pertanyent a una família reusenca. Romà edificarà anys després el Palau Macaya de Barcelona.

El paper de la germana

La companyia naviliera patirà dificultats i es transformarà en J. B. Morera i Cia. Victorino Casas serà el segon accionista més gran de la nova societat i haurà d’assumir la gerència arran d’un desfalc, fins que el 1889 plegarà per problemes de salut, tot i que després tornarà a dirigir-la.

Casas és solter i viu a Barcelona, igual que la seva germana Dolors, també soltera. Mor el gener de 1896 i el cadàver no es trasllada a Reus, desconec si per raons derivades de les causes de la defunció o per decisió de la seva germana, que és l’hereva principal. Dolors Casas és una devota catòlica, segons les necrològiques publicades a la seva mort el 1913, i van tenir un altre germà capellà. Així les coses, per què no apareixen esqueles ni notícies del funeral d’un personatge prou rellevant? Volen dir quelcom més del que sembla les referències a la cultura clàssica del panteó de Reus i no agraden a la germana?

A continuació, Dolors liquida judicialment les hipoteques de la pensió de la senyora Rodés, morta dos anys abans.

I per què els diners llegats pel seu germà a les cases municipals de beneficència de Reus tarden 18 anys a ser lliurats? Potser la resposta té a veure amb el fet que no arriben fins després de la defunció de Dolors Casas Bley.