Mariana Carey, una rellotgera reusenca pionera a Espanya

Una breu referència que vaig localitzar recentment en un memoràndum sobre l’Exposició Agrícola i Industrial de Reus del 1860 diu que a la secció d’Indústries Diverses «don Salvador Besses ha exposat dos rellotges d’or, de butxaca. Les peces totes dels esmentats rellotges han estat construïdes a la rellotgeria del senyor Besses per la senyoreta Mariana Carey, deixebla de tan avantatjat artífex».

La cita, trobada als Anales de Reus de Jaume Fort, em va cridar l’atenció i la vaig anotar perquè per qüestió familiar –el meu pare era rellotger– sabia que aquest ofici havia estat totalment masculí fins molt avançat el segle XX.

Com que dilluns passat, en una conferència al Círcol, l’alcaldessa Sandra Guaita va instar a visibilitzar el paper de les dones en tots els àmbits i va citar com a exemple la poca atenció que la historiografia les havia atorgat en l’època de Reus com a segona ciutat de Catalunya, vaig recordar el nom de Mariana Carey Bofarull (Reus, 1841-1930) i vaig fer recerca per intentar posar-lo en valor.

El resultat ha estat sorprenent. Fins ara, les escasses notícies sobre dones pioneres de la rellotgeria a Espanya les situen a les primeres dècades del segle XX, més de cinquanta anys després de Carey. I només he localitzat una referència anterior a la de la rellotgera reusenca: Susana Edel, que componia rellotges a Palma (Mallorca) el 1829, tot i que pel seu cognom probablement era alemanya.

Casualitats de la vida, el màxim expert sobre col·leccionisme de rellotges a Espanya és un reusenc, Rubèn Pàmies, que també ha aplegat la principal biblioteca privada sobre rellotgeria del país. Pàmies confirma que si les dones rellotgeres ja eren una raresa durant la major part del segle XX, trobar-ne una a Catalunya a mitjan segle XIX és un cas insòlit.

La masculinització absoluta d’aquest art imperava igualment a la resta d’Europa. A França i Anglaterra les dones van tenir prohibit treballar-hi fins a finals del segle XVIII i només a Suïssa hi ha constància de presència femenina anterior, en les tasques de fabricació dels mecanismes de precisió. No és fins al 1843 que Ginebra estableix la primera escola de rellotgeria per a nenes. Eren els tres països que concentraven els mestres rellotgers i la fabricació d’aparells per a tot el món.

‘Filla política’ d’un rellotger

Confirmat que podem considerar Mariana Carey la primera rellotgera catalana, el següent pas és intentar reconstruir la seva biografia. Una ressenya del Diario de Reus publicada el gener de 1861 sobre l’Exposició Agrícola i Industrial celebrada uns mesos abans ens dóna una primera pista: «A la sala de sederies detenien els passos i ocupaven les mirades de tots els visitants dos rellotges d’or de butxaca que exposà el Sr. Salvador Besses, rellotger acreditat d’aquesta ciutat. En examinar aquestes mostres tots quedaven sorpresos quan se’ls deia que la totalitat de les peces del seu mecanisme, des de la primera fins a l’última, s’havien construït a Reus, i treballades per les mans de la senyoreta donya Mariana Carey, filla política i deixebla del senyor Besses, que els va projectar i va dirigir la seva execució. Els espectadors es dirigien mirades de grata sorpresa en descobrir, els que ho ignoraven, que a Reus es construïssin rellotges de tan selecta combinació com els estrangers de més anomenada».

El concepte «filla política» s’ha de matisar. Segons l’esquela publicada a la premsa reusenca, Salvador Besses Prats va morir el 1884 solter i sense fills i només se citen Mariana i Amàlia Carey com a filles polítiques, tot i que Mariana era soltera i Amàlia estava casada amb un fill de Bernat Torroja. Com que no podia ser el seu sogre, tot fa pensar que Besses va ser el tutor o pare adoptiu de les dues germanes, que probablement haurien quedat orfes.

Els Besses eren una saga de rellotgers reusencs oriünds de França. Salvador tenia la botiga al carrer Monterols i immediatament després de la seva mort, Mariana Carey es va casar amb Lluís Besses Torner, nebot de l’anterior, que també era rellotger i havia quedat vidu. Sembla que el matrimoni a una edat ja avançada i el naixement d’un fill haurien posat fi a la seva carrera com a dissenyadora de rellotges.

Només he localitzat un segon document que esmenti peces fabricades per ella. El 1862, la revista El Eco del Centro de Lectura diu que a l’Exposició Artística Industrial organitzada per l’ateneu reusenc s’han pogut contemplar «diversos rellotges de la senyoreta Carey». Totes les següents referències ja tenen a veure amb la seva vida social com a esposa, i posteriorment vídua, d’un conegut membre de la burgesia local.

Les necrològiques publicades el 1930 arran de la mort de Mariana Carey, a vuitanta-nou anys, no fan cap esment a la seva faceta de rellotgera, probablement perquè ja havia caigut en l’oblit, atès els molts anys transcorreguts.