Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    ‘¿Soltera o casada?’

    La primera dona que va fer carrera política. La mestra Assumpció Rodon va ser l’única regidora de l’Ajuntament i jerarca de la Falange durant el franquisme a Reus

    09 julio 2023 13:05 | Actualizado a 09 julio 2023 13:07
    Se lee en minutos
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Assistir a la investidura de la primera alcaldessa de Reus em va portar a la memòria els breus records personals que conservo de la que al seu moment va ser considerada la primera regidora de l’Ajuntament reusenc, Maria Assumpció Rodon Esqué, tot i que la dada no era històricament certa, perquè durant la guerra civil ja hi va haver dues dones regidores, l’anarcosindicalista Teresa Vilalta i la comunista Teresa Palau. Dos noms que el franquisme va preferir oblidar.

    En qualsevol cas, Assumpció Rodon (Reus, 1921-1976) sí que va ser la primera dona que va desenvolupar una carrera política institucional a la ciutat, perquè durant trenta anys va ocupar càrrecs al partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i finalment, a l’Ajuntament. I sempre com a solitària jerarca femenina dins l’estructura del règim de Franco a Reus.

    Delegada inamovible de la Secció Femenina de Falange, assistenta social, perit mercantil i professora d’Hogar a l’Institut –assignatura adreçada a les noies–, la senyoreta Assumpció, o senyoreta Rodon, com la coneixíem els seus alumnes, va ser també cofundadora i codirectora, juntament amb Beatriu Caixés, del parvulari escola Al·leluia, ubicat a l’anomenat Mas Vilanova del passeig de Misericòrdia.

    Val a dir, sobre el nom original d’aquest antic mas d’estiueig, que quan nosaltres hi estudiàvem encara s’hi podia llegir la inscripció Villa de la Virgen del Carmen sobre la porta principal, que és com el van batejar al segle XIX els seus constructors, el matrimoni Pau Oliva-Anneta Sunyer.

    El parvulari escola Al·leluia

    De l’escola Al·leluia guardo dues imatges inesborrables d’Assumpció Rodon, ambdues datables cap al 1974 o 1975. La primera, del dia que va irrompre al partit de futbol de l’hora del pati per prohibir a una noia que jugués a pilota amb els nois i es dediqués a entreteniments més femenins, com les seves companyes. Anys després, l’afectada, que de futbol en sabia més que la majoria dels nens, arribaria a internacional absoluta amb la selecció espanyola.

    Incombustible delegada de la Secció Femenina, va arribar a tinenta d’alcalde de Cultura

    La segona va ser a conseqüència d’un càstig sense poder sortir al pati per una malifeta que els de la meva classe havíem fet en un mas veí. Tancats a l’aula, vam mostrar sorollosament la nostra protesta a crits de «huelga!, huelga!». La cara d’astorament de la senyoreta Rodon en entrar i veure els seus deixebles revoltats i utilitzant aquell vocabulari no l’he oblidat mai. Rememorat amb la perspectiva del temps, penso que va ser conscient que el seu món s’estava acabant.

    Malgrat el que invitava a pensar la trajectòria de les seves fundadores, l’escola tenia poc a veure amb l’arquetip de l’ensenyament franquista. Era mixta i bona part de les classes les fèiem en català. De fet, com que allí només s’hi podia cursar fins a 5è d’EGB, quan els alumnes vam haver de canviar de col·legi, molts ens vam topar amb sistemes educatius força més carques.

    Desconec que havia empès aquella senyora cap al falangisme. Possiblement, l’impacte de la guerra civil i la violència revolucionària en una família burgesa i religiosa com la seva l’havia portat a creure en la ideologia feixista del bàndol guanyador. Així, el 1947 va ser nomenada delegada local de la Secció Femenina de Falange, comandament que mantindria fins a la seva mort.

    Les principals responsabilitats de l’organització eren el servei social i l’adoctrinament de les noies en el nacionalcatolicisme, mitjançant activitats de tota mena. Entre les formatives, m’han cridat l’atenció els cursos trimestrals per a mares organitzats als anys seixanta, en ple boom demogràfic. Paradoxalment, no hi havia cap mare impartint les classes. Ben al contrari, tots els conferenciants eren homes, excepte la mateixa Rodon.

    Era, per tant, un càrrec sense gaire poder polític, però amb molta presència pública en totes les commemoracions, actes benèfics, etc. I li va atorgar un lloc al Consejo Local del Movimiento, òrgan directiu de Falange. Sempre va ser l’única dona entre la trentena de membres que el componien.

    Una solitud que es repetirà el 1971 en ser nomenada regidora pel terç corporatiu a l’Ajuntament, amb l’alcalde Albouy. Al consistori va fer de regidora de Beneficència, fins que el març de 1975 l’alcalde Llevat la va ascendir a tinenta d’alcalde de Cultura, en substitució del dimissionari Antoni Quinteiro. Aquest ja era un càrrec amb molt més pes, perquè abastava les àrees de cultura i ensenyament, però Rodon el va haver d’exercir mentre lluitava contra la malaltia que acabaria provocant-li la mort, el 14 d’abril de 1976.

    Consultant les hemeroteques, només he trobat publicades dues entrevistes amb Assumpció Rodon. El 1971, quan entra a l’Ajuntament, se li pregunta el següent:

    –¿Soltera o casada?

    –Soltera.

    –¿Ha influido su estado en su

    personalidad?

    –Más bien ha sido a la inversa.

    I el 1975, com a presidenta de la comissió organitzadora de l’Any Internacional de la Dona:

    –¿Casada o soltera?

    –Soltera.

    –De ser casada. ¿Podría ostentar todos los cargos que ahora tiene con la misma dedicación?

    –Posiblemente no.

    Per a la premsa i la societat del tardofranquisme, la solteria devia ser un factor clau per explicar la vocació política d’una dona.

    Comentarios
    Multimedia Diari