A la dècada dels seixanta, Reus va arribar a concentrar quatre milions de gallines ponedores, l’equivalent al 15% de la producció estatal. La capital del Baix Camp es va convertir en el principal centre avícola d’Espanya i un pol econòmic de referència en plena postguerra. Tot i l’empremta que va deixar aquest sector en el teixit empresarial de la ciutat, la seva progressiva desaparició als anys noranta ha impedit que l’avicultura sigui un segell d’identitat reusenc en l’actualitat, a diferència de l’avellana o el vermut. Amb l’objectiu de rescatar i reivindicar aquest llegat, Joaquim Brufau, Joan Amigó i Jordi Sardà han protagonitzat dues conferències a la Fundació Reddis per explicar el paper de l’avicultura com a element transformador de la ciutat.
Abans dels anys vint, una plaga de fil·loxera havia malmès bona part de la vinya del Baix Camp. Fills de pagesos com els de les famílies Banús, Artiga o Vila van viatjar a l’estranger per explorar nous horitzons. En tornar, van impulsar la implantació de l’avicultura al territori. L’eficiència d’aquesta ramaderia intensiva, que requeria poc sòl i aigua, encaixava en l’estructura agrària local. El 1921, la fundació de la Granja Banús marcaria l’inici d’aquesta indústria a Reus.
La postguerra i la necessitat d’abastir la població van accelerar aquest canvi i van empènyer l’avicultura cap a una economia circular. «Tothom tenia gallines. Eren petitíssimes granges ubicades a cases familiars, masos o terrats», recorda Brufau, veterinari i exdirector de Nutrició Animal de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA). «N’hi havia a tot arreu. Vilanova d’Escornalbou tenia 500 habitants i 500.000 gallines», afegeix Sardà, professor d’arquitectura a la URV.
Per canalitzar tota aquesta producció, l’any 1945 es va fundar a Reus la Cooperativa Comarcal d’Avicultura, que va arribar a agrupar prop de 2.000 socis d’arreu del Baix Camp. “El 90% de les granges dels socis tenien menys de 10.000 gallines”, apunta Amigó, economista i exdirector general de la Cooperativa del 1981 al 1988. També hi havia grans productors, que van contribuir a la industrialització i expansió del sector, com la Granja Roca Soldevila, d’un gran valor arquitectònic i patrimonial.
A partir dels anys cinquanta, després d’una gelada que va devastar bona part dels cultius, algunes de les explotacions més potents van tenir l’atreviment d’importar dels Estats Units les estirps de gallines més productives. Es va desencadenar una autèntica cursa per l’eficiència genètica. “Hi havia una competència extraordinària”, recorda Joaquim Brufau.
Aquest context va propiciar la proliferació de sales d’incubació, amb el laboratori Paiba al capdavant. Reus es va convertir en pioner en aquest aspecte. Indústries Vila, per la seva banda, fabricava incubadores sota llicència americana per a tot Europa. A més, a finals dels seixanta, Reus va comptar amb el primer extractor de soja d’Espanya, element que va catapultar la producció al sector.
Reus era un centre d’influència en tot l’Estat. Bona prova d’això van ser les visites institucionals com la del comissari d’Abastaments i Transports, el general Palanca, el 1943, o la del ministre d’Agricultura, Cirilo Cánovas, cinc anys més tard, que van voler veure de primera mà el funcionament d’algunes de les grans granges del territori. A més, l’any 1959, la ciutat va acollir el primer congrés avícola d’àmbit estatal al Centre de Lectura, consolidant Reus com a centre neuràlgic.
De fet, al voltant de l’avicultura va créixer un teixit industrial associat, amb més d’un centenar d’empreses, entre laboratoris veterinaris, fàbriques de pinços, metal·lúrgiques de bateries i equips agrícoles. Amb la davallada del sector, moltes d’aquestes iniciatives es van veure obligades a evolucionar: Paiba es va transformar en Pintaluba, i Reveex, en l’actual SP Veterinaria, entre d’altres.
Una doble crisi de preus derivada de l’excés de producció i la importació d’excedents va propiciar la davallada del sector a principi dels anys noranta, mentre que la Cooperativa Comarcal va acumular un dèficit de més de 1.000 milions de pessetes i va acabar desapareixent. Aquesta absència ha fet que molts estudis acadèmics només citin Valladolid com a gran centre productor, ignorant el paper clau que va jugar Reus a mitjans del segle XX.
«L’avicultura va ser el sistema industrial més modern que va tenir Reus al segle XX, i mereix recuperar la dignitat i el reconeixement que li correspon», coincideixen els ponents. A més de l’impacte econòmic, el sector va deixar un valuós llegat arquitectònic, amb granges, masos i infraestructures avui en desús que encara perduren a la perifèria de la ciutat. Reclamen que, igual com han fet altres ciutats com Igualada amb la pell o Terrassa amb el tèxtil, Reus preservi aquest patrimoni i el posi en valor amb una mirada cultural i educativa.
