Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

L’OCM obre la temporada de concerts

Alta proposta estètica. Gautier Capuçon actua amb l’Orquestra Simfònica Camera Musicae al Teatre Tarragona avui a les 21 hores

Antoni Batista

Whatsapp
Gautier Capuçon, un veritable ambaixador del segle XXI del violoncel. Foto: cedida

Gautier Capuçon, un veritable ambaixador del segle XXI del violoncel. Foto: cedida

El més important d’una orquestra no cal dir -o potser sí- que és el seu so, la seva personalitat sonora que la identifica i la fa original i diferent de les altres. Això s’aconsegueix amb una bona plantilla de professors als faristols, però no seria possible sense un director que sap el què vol, te la tècnica i coneixements per conduir-ho -en anglès és the conductor- i l’art prou per transcendir els sons i esdevenir-los música, com assenyalava el mestre de mestres, Sergiu Celibidache.

Una de les grans funcions del director és dissenyar la programació, tot i que és la prestació menys espectacular, al costat de l’exuberància de la gimnàstica del podi que concentra les mirades dels espectadors. Tomàs Grau, director titular de l’OCM, excel·leix al podi fins a reptar-lo quan tan sovint dirigeix sense partitura, la interioritza a la memòria per poder estar més lliure en la novetat sempre sobtada de l’esdevenir del concert i dels músics que te al davant i, en aquell moment, també estan tan o més pendents d’ell que de la solfa, que també han estudiat profundament.

La funció programadora del mestre Grau queda molt ben definida en el concert inaugural de la temporada 2019-2020, que es reparteix amb variacions diverses entre el Teatre Tarragona, l’Auditori Enric Granados de Lleida i el Palau de la Música Catalana, a Barcelona. 

Proposa una mirada pel retrovisor clàssic, amb les Variacions Rococó, de Txaikovski, i una projecció al futur del parabrises, amb Els Planetes, de Gustav Holst. En tots dos cassos, amb acompanyaments excepcionals: el violoncel·lista Gautier Caupçon, amb uns pentagrames que li permetran demostrar el seu extraordinari virtuosisme, que Txaikovski demanda; i el Cor de Noies de l’Orfeó Català, una meravellosa joia del nostre patrimoni coral, elevant els aguts a l’alçada dels planetes de Holst.

Txaikovski buscava Mozart en compondre les variacions per a cello. Hi carrega el romanticisme que el va amarar, però el seu Sant Petersburg estimat té el toc clàssic que confereix a l’obra, no només per la concepció harmònica sinó també pel predomini que la penya original -Haydn, Mozart, després Beethoven i, si m’apuren, Schönberg- donava als instruments solistes i la seva situació «concertant» en l’orquestra. Trobaran en aquest Txaikovski aquesta relació tan especial de diàleg entre un instrument singular i el tutti.

Holst és un compositor poc conegut entre nosaltres, per no dir que pràcticament desconegut. Culpa de que se’l programa poc, i d’aquí l’encert de Tomás Grau en la seva visió lúcida i agosarada d’elaborar les propostes de cada temporada. Holst era un creador amb tanta voluntat universal que trena un cant al sistema solar, pensat més en la filosofia astrològica que s’enlaira a la mitologia i aterra als horòscops, que no pas en l’astronomia. Buscador de les primeres utopies socialistes -composa l’obra mentre es covava la Revolució Russa-, Holst fa música programàtica, particularment palesa als extrems de l’amor (Venus) i la guerra (Mart) exposats de manera impressionista; però m’apresso a recomanar, com a qualsevol altra música programàtica, que les indicacions semàntiques està be de llegir-les i també està be de prescindir del què diuen, perquè la música és un llenguatge asemàntic (Lukács) que ens atorga la llibertat d’interpretar-lo com vulguem.

Aquest concert inaugural, en fi, dona pistes d’una temporada epigrafiada amb molta propietat «temps d’emocions»; diria que també tempi. No n’hi faltaran. ressalto «la música que es veu» de les bandes sonores de John Williams, una d’elles Star Wars, en perfecta alineació amb els planetes de Holst (22 de desembre); el Beethoven ecologista de la simfonia Pastoral (25 de gener); l’impressionant Xostakóvitx de la Cinquena, més Sant Petersburg (15 de febrer); més ecologia amb El Moldava, una altra obra tan poc usual com llampant de sons programàtics que flueixen riu avall (17 d’abril); i un final amb tres Concerts per a piano i orquestra de Beethoven (23 de maig), que completaran el primer que obrirà el dia de la Pastoral.

Sis concerts de l’OCM al Teatre Tarragona, que consoliden una excel·lent temporada clàssica que posa la ciutat al prestigiós mapa simfònic, amb una orquestra que es va posicionant entre les millors de l’Estat espanyol, qualitat ja acreditada per audiències a grans auditoris i crítiques excepcionals de les signatures més expertes, entre les que destaco la de l’amic Jorge de Persia, a ‘La Vanguardia’.

Temas

Comentarios

Lea También