13 claus per conèixer les Dames i Vells

Maireta i seitó. Llufa. «Mireu-se la meva dona quina llufa s’ha fotut; de tan pudenta com era m’ha fet perdre la salut», és un dels seus versos històrics

Jordi Bertran

Whatsapp
El ball de dames i vells en la tanda de lluïment del matí de Santa Tecla de 1982. FOTO: AJUNTAMENT DE TARRAGONA. CENTRE D’IMATGES DE TARRAGONA / L’ARXIU / FONS CHINCHILLA

El ball de dames i vells en la tanda de lluïment del matí de Santa Tecla de 1982. FOTO: AJUNTAMENT DE TARRAGONA. CENTRE D’IMATGES DE TARRAGONA / L’ARXIU / FONS CHINCHILLA

Enguany el ball de dames i vells compleix 40 Tecles des de la recuperació per les Festes de Santa Tecla de 1981. No els veurem en places i carrers, però els oferim algunes claus per entendre els perquès d’aquesta manifestació del patrimoni immaterial, enguany present a la televisió i a les xarxes socials.

Ball parlat. És el primer del seu gènere, és a dir, barreja de teatre i dansa, del qual tenim constància per primer cop en un llunyà 1514. D’això fa 506 anys. Poca broma. El títol de la primera representació era «ball de vells».

Continuïtat. Fins a la guerra del Francès de 1808, va estar en mans de la confraria de Nostra Senyora del Candeler i Sant Simeó en què s’integraren els forners i els bastaixos, macips de ribera o descarregadors. També fou un dels elements que més aviat es recuperà després de la fi del conflicte bèl·lic perquè es conserva el text del 1818.

Celebèrrim. És l’adjectiu que el mai prou ben valorat escriptor tarragoní, Josep Pin i Soler, utilitzà per qualificar-lo en una narració costumista ubicada cronològicament el 1860.

Detractors. Pel seu caire històricament transgressor també ha rebut valoracions negatives com la del folklorista barceloní Joan Amades, qui el considerà «el document més vulgar i de menys importància literària dins el seu gènere».

Sàtira. La raó que explica la seva invenció en un context religiós com la festa popular no és altra que la voluntat de satiritzar el rei Ferran el Catòlic. El 1505, amb 53 anys, s’havia casat en segones núpcies amb Germana de Foix, de 18. La nova parella havia fet la seva entrada pública a Tarragona el 15 de juliol de 1507. L’entronització de la nova reina suposà unes despeses extraordinàries per als tarragonins, que encara arrossegaven deutes importants des de la fallida financera de 1462.

Capelles. La confraria responsable tenia una doble seu: a la catedral i en una capella construïda al camí que unia la Part Alta amb la el santuari de Santa Maria del Miracle, aixecat sobre l’arena de l’amfiteatre.

Autoritats. Des de 1818, desvinculats de la confraria de descarregadors perquè s’havia debilitat el règim gremial, coneixem la participació dels personatges del rector i el batlle. No sembla casual que el poder eclesiàstic i el municipal –a Tarragona sovint enfrontats amb el reial– censuressin matrimonis inspirats en el de Ferran el Catòlic. El 1988 s’incorporà el guàrdia civil, una figura esdevinguda indispensable. El rector sovint ha ascendit a arquebisbe.

Dimonis. Aquests personatges han tingut la funció principal de «mangar», és a dir, d’obtenir la capta que contribuïa al finançament del ball, especialment important a partir de la desvinculació gremial. També obren l’espai necessari per realitzar l’escenificació.

La Catalana. És l’autodenominat cos de seguretat que des de 1990 coopera en les funcions abans reservades als dimonis.

Peron. Nom de l’antic intèrpret del bombo que, junt amb el violí, foren els acompanyants musicals del ball al XIX i bona part del XX. Avui a la persona que toca el bombo encara se’l denomina així, sent el «Toca Peron!» un dels crits més identitaris del ball.

Mestre. Paraula amb què en els balls històrics es designa el cap de colla. Reflecteix la seva antiguitat. Se’n té constància el 1695.

Recuperadors. Fou la colla sardanista Joventut Tarragonina. Inicialment sortiren homes i dones.

Circular. El tipus de disposició escènica de la gran majoria d’actuacions, excepte a la de la plaça del Rei de la vigília –creada el 1991— en què s’adopta la morfologia a la italiana sobre un escenari. Aquest també s’emprà els primers anys de la recuperació a la plaça de la Font, seguint la disposició usada durant la Segona República.

Temas

Comentarios

Lea También