Brossaires, escombriaires i fabricants d’escombres

Recordo que quan era jove la manera de gestionar la neteja de Tarragona era amb un carro estirat amb una cavalleria. La brossa es posava en una ferrada, no recordo bosses de plàstic. Era un carro com el que porten els pagesos però amb una pastera amb dues tapes per a la brossa. A mig matí s’escoltava la trompeteta dels brossaires i el veïnat treia les deixalles. Recordo que al bar la venien a buscar els brossaires, i això era d’agrair. Agafaven el cubell i el buidaven, i amb l’ajuda d’una paleta de les utilitzades a la construcció ells mateixos el netejaven. A l’estiu tenia perfum ecològic. El residus els llençaven a un abocador de Torreforta, des de la carretera de València es veia. S’acabava reciclant, recordo que també hi havia tocinos i el ferro el treien amb electroimants.

Els brossaires que passaven pel barri eren coneguts i estimats. El més popular era el senyor Josep Fornós i Pallarès, el coneixia tothom i era molt respectat i admirat, ja que era el Capità Manaies (del 1960 al 1981). A la Setmana Santa comandava els armats, que amb el seu rostre seriós sempre imposaven respecte, sobretot als xiquets. Eren hòmens forts i forjats pel treball. La gent, dies abans de Setmana Santa, ja li preguntava al senyor Fornós sobre els assajos de la cohort romana. Dos cops a l’any, per Nadal i el 18 de juliol, repartien una targeta com ara la dels serenos i els feia algun regal, una propina i una ampolla de xampany. A vegades també els convidava a beure al bar. No us penseu que perdien el temps, el senyor Fornós un cop em va dir: «és que si bevem a tot arreu, no acabarem». No abusaven.

Hi va haver una època en què els armats del senyor Fornós es van fer grans i demanaven el relleu, aleshores van buscar armats voluntaris a la caserna de l’avinguda Catalunya i a la Universitat Laboral, després a La Salle. Ell anava a la caserna a assajar i els militars el tractaven com a capità que era. No se si primer va anar a reclutar a la caserna o a la Laboral. Josep M. Salvador i Urpí, veí del barri, també va ser un gran Capità Manaies. Això de dependre de militars i estudiants no anava massa bé, ja que quan estaven ensenyats havien de marxar. Amb molt bon criteri l’Ajuntament de Tarragona va batejar amb el nom de Salvador i Urpí la plaça tocant als porxos de l’avinguda Catalunya. Al barri hi ha hagut diversos armats, el més popular el senyor Salvador Guinart «Salvi» que ho va ser durant vint-i-dos anys.

Quan es recollia la brossa en carro Tarragona estava neta. Les voreres les netejaven la gent mateixa dels comerços, també hi havia qui aprofitava per fer una mica de safareig. Escombrar era agradable. Recordo que m’agradava agafar l’escombra, que era de canya i palma, i sortir a escombrar la vorera. També hi havia escombriaires professionals. Eren pocs però realitzaven un gran treball netejant el carrer. Normalment els escombriaires eren més grans que els brossaires que anaven amb el carro. No es veien caques ni orins de gos, ja que els propietaris acostaven les mascotes als arbres i allí hi havia terra. Hi havia el civisme de no embrutar.

Que jo sàpiga, a Tarragona hi havia tres fabricants escombres. Un a l’avinguda Ramon i Cajal, el senyor Jaume Ferré, que tenia fàbrica a Constantí. Era un taller més industrial i hi treballava força gent, hòmens i dones. L’altre fabricant d’escombres estava al carrer Smith. El tercer i més recordat és el senyor Joan Marimon Bordas, a la baixada del Roser, que avui té 93 anys. És tota una institució. El senyor Marimon va ser el darrer artesà de l’escombra del Camp de Tarragona i va arribar a ser una atracció turística pel seu bon treball amb uns materials bàsics: margalló, canyes, filferro...

Els estrangers s’hi aturaven per parlar amb ell, fer-s’hi fotografies i comprar escombres, espolsetes, fregalls o ventalls per a xemeneies. Recordo que molts cops em quedava mirant com treballava als baixos de casa seva. El seu avi, Ramon Marimon –nascut a Vallmoll–, va muntar una indústria amb els fills i treballadors a la baixada del Roser, aquí va començar tot. Al tenir fills, Joan Marimon va anar d’encarregat a la fabrica d’escombres del Jaume Ferré a Constantí. A la tarda, però, continuava fent escombres a la baixada del Roser. Va deixar l’ofici als 80 anys i actualment el seu taller s’ha convertit en un petit museu, testimoni d’una indústria amb ànima que el plàstic va tocar de mort.

També recordo com es guardava els material per reciclar: paper, vidre, restes metàl·liques... el plàstic no existia i si reciclaves els drapaires et donaven diners. Ho pesaven i premi per a qui reciclava! Avui, en canvi, la brossa és una de les taxes més costoses, i a sobre has de reciclar tu perquè el negoci sigui per a uns altres. Els residus són molt rendibles. Els drapaires que jo vaig conèixer es guanyaven bé la vida i a part de pagar a qui reciclava pagaven impostos. Al barri hi havia drapaires, i o bé passaven pels domicilis o bé els portaves el material. El senyor Bernardo Chiva, drapaire amb el magatzem al costat de la Clínica Monegal, tenia un tricicle i passava a recollir pels comerços. Tenia una màquina d’empaquetar. Al carrer Hernàndez Sanahuja hi treballava un altre drapaire, a prop d’on avui hi ha La Caixa.

Hi havia poques papereres, però eren obres d’art de ferro i duien un relleu amb l’escut de Tarragona. Molts escuts van acabar desapareixent. Ara existeixen moltes més papereres, però molta cosa mai hi arriba. Som despreocupats, critiquem però hauríem de posar el nostre granet de sorra: utilitzar les papereres, recollir els excrements dels gossos i tirar-hi aigua... Aquest escrit és un petit record a aquelles persones que sí que són imprescindibles, que fan una tasca callada i constant. Actualment els treballs no són penosos gràcies a la tecnologia, que és vital. La ciutat ha crescut i la vida moderna genera molts residus. La cultura del llençar, del tot envasat, del no reparar... Espero que el planeta no passi factura.