Cadiach, Xirinacs i Aritzeta: triple Creu de Sant Jordi

L’alpinista Òscar Cadiach i Puig (1952) és un d’aquells tarragonins nascuts a Barcelona. Un dia un amic comú –el senyor Gibert– me’l va presentar. Parlant va sorgir la idea de col·locar la recepta d’un còctel meu al cim de l’Illampu (6.362 metres), a la serralada dels Andes. El juliol i agost del 1978 l’Òscar Cadiach va participar en l’operació Andes de Bolívia, una expedició que va obrir una nova ruta d’escalada de l’Illampu que van anomenar Espero Valls, ja que a l’expedició hi havia alpinistes vallencs, és una ruta sud/sud-est de 1200 metres amb dos bivacs durant l’ascens. Recordo que vaig crear la recepta del còctel de forma improvisada i vam col·locar el paper amb l’escrit en una petita ampolla. Passat el temps l’Òscar Cadiach em va portar la foto amb l’ampolla que dóna fe que s’havia acomplert l’objectiu. La recepta no la recordo, però la foto la guardo penjada a dalt de tot de Casa Boada. Aquesta fotografia és un tresor que forma part de la història del bar que ara està tancat però conservat tal qual, com un petit museu. L’Òscar Cadiach m’ha visitat moltes vegades i jo sempre li he recordat el lloc de la foto, que veia la petjada del pas del temps. Encara s’hi endevina la dedicatòria que hi va escriure, que amb els anys ha quedat mig esborrada.

Un temps més tard –juntament amb Antoni Sans i Carles Vallès– l’Òscar Cadiach esdevé el primer alpinista català en coronar l’Everest, el 1985. També és el primer català en coronar els catorze vuit-mils sense utilitzar oxigen. S’ha escrit molt sobre l’Òscar Cadiach. Se n’han fet pel·lícules i en les seves conferències sempre transmet passió per l’alpinisme. Per a ell sempre el més important ha estat poder tornar a casa. Va obrir una botiga de material esportiu, Esports K2 al Cós del Bou, que en l’actualitat està al carrer August, un lloc de trobada d’esportistes i amants de la muntanya que forma part dels comerços amb ànima de la ciutat. L’any 2016 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

A Tarragona podem estar satisfets ja que tenim persones il·lustres com l’Olga Xirinacs Díaz (1936), que com Cadiach va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi. Ella també ha conquerit les cotes més altes, en aquest cas de la literatura catalana, guanyant tots els principals premis, excepte el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que encara no li han donat. L’Olga Xirinacs va venir aquesta Santa Tecla a escoltar la conferència que va fer el periodista Enric Garcia Jardí a Casa Boada titulada ‘Visions del Chartreuse: el licor dels pares cartoixans en la literatura, la música, el cinema i els videojocs’. Aquell dia, però, va beure aigua. L’Olga Xirinacs és una persona amb qui és fàcil comunicar-s’hi, parla amb la senzillesa dels savis i et fa sentir molt bé escoltant-la. En la conversa em va donar algunes lliçons de vida, em va fer sentir bé amb el seu optimisme. Quina gran lliçó! Xirinacs viu en una casa situada en un lloc de privilegi, des de la seva finestra veu l’horitzó, entre el mar i el cel, i el balcó del Mediterrani. És una casa plena de records d’història. Allí crea amb la solitud que inspira els artistes. Aquesta solitud ha esdevingut companya de vida, amb els alts i baixos propis del fer-se gran.

Les seves conferències són amenes, la darrera la vaig escoltar al Cós del Bou organitzada per l’associació d’amics de la Unesco. El seu darrer llibre de poesia es titula Natura i l’ha editat Ganzell, editorial que es va fundar a Casa Boada. També he tingut la sort d’escoltar alguns poemes d’aquest llibre recitats per l’actor i rapsode reusenc Salvador Forès i Gomis. Quina meravella, recitats amb una veu potent, serena, donant forma als versos. Espero que aquestes gravacions hagin arribat a la senyora Xirinacs. M’agradaria que els qui heu llegit aquest escrit llegíssiu poesies de l’Olga Xirinacs i poguéssiu veure que les sensacions que ens transmet són semblants a les que es pot transmetre la música. Me’n vaig adonar a l’escoltar-la recitada pel senyor Forès en aquests àudios que envia per Whatsapp: és la mateixa música que els grans mestres imprimeixen en les seves partitures. La senyora Xirinacs és professora de piano, i jo els músics els aprecio molt, i més si són poetes i de Tarragona.

Una altra escriptora amb Creu de Sant Jordi ha passat per Casa Boada és la vallenca Margarida Aritzeta i Abad (1953), que em va explicar que el primer cop que va venir a Casa Boada no es va poder acabar l’entrepà. Vull destacar que en la seva saga de novel·la negra protagonitzada per la inspectora Mina Fuster part dels fets passen a Casa Boada, que hi surt diversos cops. Per això amb el Club de lectura de Dominiques, el 2019, vam organitzar una presentació al bar del seu llibre Rapsòdia per a un mort i la vaig poder saludar i passar una bona tarda. La Margarida Aritzeta també va ser entrevistada en la pel·lícula documental La mida del temps, dirigida per David Aymerich i escrita per Javier Barón.

Per a mi és un honor haver conegut persones com Cadiach, Xirinacs i Aritzeta, amb la Creu de Sant Jordi, aquest alt reconeixement en l’àmbit català i que en algun moment de la seva vida s’hagin recordat de mi.