Càritas davant el desconfinament

Ara que ja hem començat a superar la fase 0 del confinament i la societat comença a conscienciar-se de la dura realitat que caldrà gestionar de manera immediata com qui camina sobre plaques de gel després del període hivernal, és bo de recordar el que va deixar escrit el filòsof persa i pare de la medicina moderna, conegut a Occident pel nom d’Avicenna, quan deia que «la imaginació és la meitat de la malaltia, la tranquil·litat és la meitat del remei i la paciència és el començament de la cura». Amb el confinament tots hem redescobert la proximitat virtual que ens possibilita de sentir-nos acompanyats i connectats els uns amb els altres d’una manera renovada. Però també hem descobert amb la reclusió el camí equivocat del nostre món, immers en un èxode permanent i col·lectiu cap a objectius efímers sense horitzons concrets. El mateix li va passar a Sant Ignasi de Loiola quan a través del seu «confinament obligat» va saber aprendre a discernir.

Ara, doncs, quan ja portem gairebé un mes i mig de confinament com a conseqüència de la pandèmia Covid-19, des de la realitat diària que ens toca viure a les deu Càritas diocesanes amb seu a Catalunya, constatem realitats tan punyents, com per exemple el fet d’haver multiplicat per tres les peticions d’ajuda; que milers de persones –majoritàriament dones– que treballen en el servei domèstic sense contracte laboral, en la tasca d’acompanyament a persones grans, estan en situació límit perquè poden quedar-se materialment al carrer pel simple fet de no poder pagar el lloguer d’una habitació o el relloguer d’un pis; també molts joves que s’han quedat sense feina i no tenen horitzons segurs de futur, immersos dins una realitat social on el 50 % de la seva edat ja no tenen treball...

«S’han d’abordar qüestions punyents i vitals com per exemple la implementació d’una renda bàsica»

Per tot això Càritas no s’ha aturat i continua a peu de carrer, sense escarafalls mediàtics, per tal d’afrontar aquesta dura realitat amb molta generositat d’esperit i gran disponibilitat per a superar els inconvenients que ens esperen, amb 864 punts de serveis operatius (dels 1.694 que teníem abans del decret d’alarma), això és un 53 % dels projectes i serveis que continuen donant servei, gràcies al suport de 2.583 voluntaris en actiu (d’un total de 12.000). I també gràcies a l’inestimable suport de tants socis i donants que mantenen la seva fidelitat de compromís amb els més necessitats. També amb la incorporació de prop de 400 nous voluntaris que s’hi han afegit durant les últimes setmanes. Tanmateix, tot i exercir aquesta reacció vigorosa per superar els inconvenients i mantenir l’equilibri incondicional dels drets humanitaris de les persones, també veiem que no n’hi haurà prou per fer front a la dura realitat del postconfinament. Per aquest motiu hem posat en marxa la campanya de captació #Caritasx3, perquè si s’ha multiplicat per tres el nombre de peticions, necessitem també el triple de recursos econòmics per a fer-hi front. Tot un repte!

Transitem el gran moment de l’acció, però també caldrà exercir el de la reflexió per tal de saber cap a on ens portarà la dura crisi de la postemergència. En aquest sentit vull recordar l’argument de la pel·lícula ‘Apocalypto’, dirigida i produïda per Mel Gibson (2006). Un film ambientat als territoris de cultura maia de Mesoamèrica, poc abans de la colonització espanyola, i que relata la història d’una tribu assolada pels maies i en el marc d’una societat en plena decadència i també marcada per una greu malaltia. El seu desenllaç ens mostra com els protagonistes que sobreviuen s’endinsen cap a la selva i cerquen un nou començament com a poble.

«Podrem resistir el nou tsunami de peticions d’ajut que ens arribarà?»

Tot i salvant les distàncies i sense necessitat de ser apocalípticament catastrofistes, sí que crec que mentre acabem de fer el dol per tot aquest devessall de mort i sofriment víric que patim hem de ser també plenament conscients que el sistema econòmic en què vivim immersos s’ha de transformar radicalment amb molta més consciència de comunitat i generositat. Perquè, diguem-ho clar: no tindrem cap futur si totes les persones no tenen dret a una vida digna. Ja ho va dir el papa Francesc a la seva primera encíclica: «Aquesta economia mata».

Des de fa anys Càritas ve denunciant i constatant l’augment de les desigualtats i la deriva que el nostre món està tenint, i ara, amb aquesta nova crisi que arribarà –sense precedents en la història contemporània–, ens hem de preparar per a una situació que encara s’agreujarà més si les forces polítiques, sindicals i empresarials no arriben a bastir un pla de xoc immediat, seguit per un pacte d’estat social que garanteixi tots els drets que recull, des del 1978, la mateixa Constitució espanyola i tots els estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes. Estem situats, doncs, davant d’un repte que supera els límits tradicionals dels territoris i les nacions i planteja el gran repte generacional. I això no és una utopia. La recuperació d’Europa, després de la Segona Guerra Mundial, va passar per un gran pacte que va instaurar l’Estat del Benestar. Per què no ara? La nostra generació dels babby boomers no pot fallar els denominats mil·lennistes, ni els infants que ara creixen.

Tota crisi suposa sempre un replantejament per a trobar noves oportunitats i des de l’inevitable confinament de la «finestra indiscreta», que diria Alfred Hitchcock, en la qual hem aguantat estoicament fins avui, cal trobar noves sortides i aprendre a practicar nous reglaments ètics i morals que ens facin superar el fracàs.

«Necessitem una Europa, una Espanya i una Catalunya més socials»

És l’hora, doncs, de procurar reinventar el futur, però no solament aquell futur domèstic i localista que se circumscriu als territoris més afavorits, sinó a un futur global per a tots els pobles, totes les nacions i totes les persones. I és que, tard o d’hora, sortirem d’aquest confinament i ens haurem d’enfrontar amb la realitat més dura d’haver de triar entre allò important que hem après i tota la resta de superficialitats que haurem d’eliminar. Perquè si aquest nou imperatiu ètic que volem no va en aquesta direcció tota la nostra quaresma sanitària no haurà servit per a res.

Però també ens haurem de reinventar per altres raons. D’una banda, perquè ens espera una etapa difícil –amb una allau massiva de persones que s’estan quedant a la cuneta– i que posarà a prova tots els nostres recursos, també tota la nostra xarxa solidària com a comunitats cristianes. I és que com a cristians que som estem cridats a refermar encara més el compromís amb els més estimats de Jesús: els perdedors, els marginats, els més fràgils i desvalguts i també les dones i els infants, que fins fa un segle no comptaven pràcticament per a res en el context d’una societat patriarcal. A partir d’aquest últim segle la situació d’aquests dos col·lectius ha millorat notablement, però després de més de 2.000 anys encara no hem estat capaços d’aconseguir la igualtat desitjada. Recordem tan sols que van ser precisament tres dones les elegides, com avantguarda privilegiada, per a ser els primers testimonis de la resurrecció.

D’altra banda, ens cal reinventar també el concepte del voluntariat a Càritas, no tan sols en les moltes persones que ja ho són, sinó també de totes aquelles persones contractades i equips directius de l’organització.

Caldrà plantejar-nos de quina manera caldrà fer les acollides individuals i, sobretot, grupals si s’han de preservar les distàncies sanitàries prescriptives? Haurem d’adaptar els nostres equipaments per introduir més mesures preventives? Què s’esdevindrà amb les voluntàries i els voluntaris més grans de 65 anys als quals hem demanat que es confinessin a les seves llars en ser una població de risc? Podran tornar tots al final del procés de confinament?

Ens caldrà, potser, de plantejar-nos una nova captació de relleu generacional si no volem quedar-nos orfes de mans per afrontar els nous reptes, un cop es tornin a obrir al 100% tots els nostres serveis i projectes? Podrem resistir econòmicament el nou tsunami de peticions d’ajut que ens arribaran aviat?

Des de Càritas, i també des d’altres organitzacions socials del nostre entorn, hem demanat als diferents governs un canvi de paradigma en què s’han d’abordar de manera urgent qüestions punyents i vitals, com per exemple la implementació d’una renda bàsica –sigui universal o no–, la regulació del sector immobiliari –sobretot pel que fa als habitatges de lloguer–; un canvi de model productiu; generació de feina estable i de qualitat, especialment per als joves; canvis en la política migratòria i d’asil (quan resulta que ara tornem a necessitar els immigrants, encara que estiguin en situació irregular, per assegurar collites i serveis, i fa quatre dies alguns sectors en blasmaven obertament); la creació d’un nou pacte polític que garanteixi les pensions actuals i les futures; suport real a la petita i mitjana empresa –veritable eix vertebrador de l’economia del país–, i molts altres temes que estan al calaix des de fa més d’una dècada. En resum: necessitem una Europa més social, una Espanya més social i una Catalunya més social.

Que ningú pensi que amb això ens investim amb la túnica de profetes catastrofistes. Tot el contrari. La nostra fe i el nostre compromís com a cristians ens mena a lluitar amb més força i més confiança en el repte d’un nou començament que ens faci actuar amb més capacitat i potència del que havíem exercit fins avui. I a Càritas estem convençuts que això només serà possible des de l’amor, la caritat, l’alegria del kerigma i l’esperança en les persones.