Dani Grant: Or tecler i encens de passió

El dimecres passat faltaven 59 dies per al Diumenge de Rams, jornada que el tarragoní Dani Grant marcava en el calendari particular. Potser estava a la nostra ciutat, però alhora connectava amb el seu amor, Sevilla. La de Rams en què tot és meravellosament nou. La primavera encara tímida, el cel d’un blau cristal·lí, l’inconfusible azahar, la perpetuació del costum de l’estrena de la roba, l’alegria prèvia a la festa a punt de començar, la blancor de les vestes de nenes i nens. 

Si era allà, calia sortir al carrer aviat per respirar aroma de Giralda i de Campana, per respirar des dels pulmons de les places de San Lorenzo i El Salvador, per gaudir de l’estètica dels passos en cada esglesiola, per col·leccionar les agulles de cada germandat imposades cerimoniosament als visitants en accedir-hi. 

La festa patrimonial formava part de la quotidianitat de Dani Grant Vela

Aviat planificava la ruta de processons a seguir en un dels dies més multitudinaris de la setmana gran sevillana, per no perdre detall ni emoció entre les confraries matineres com Despojado o La Paz i les que retiren tard com la tràgica Amargura o la trianera Estrella. Valorava les chicotás o tirades dels costaleros d’aquest univers únic que és Triana, o les de la Redención la jornada següent, Dilluns Sant. 

Simfonia de sons

Escoltava els peus dels homes dels misteris sonant sobre la fusta d’una rampa en treure el pas, el cruixir dels acoblaments artesans d’aquests escenaris ambulants, les veus dels capatassos. I vibrava amb les simfonies populars d’agrupacions musicals –com Virgen de los Reyes entre les seves preferides–, les cornetes de las Tres Caídas rere del pas del cavall, o el perfum romàntic de la banda Maestro Tejera amb la marxa Margot acompanyant la Mare de Déu de Montserrat, hereva de comerciants catalans, en esfumar-se el Divendres Sant a la plaça Molviedro. També era home de silencis, com quan Dilluns Sant entrava la Vera Cruz al seu temple en una foscor esfereïdora, o com quan a la Madrugada el Gran Poder, amb la seva santa simplicitat, deixa sentir un cop de llamador per aturar el misteri o tres per aixecar de nou el Déu fet home que camina extenuat. 

A Tarragona havia carregat les talles del Gremi de Pagesos, la Pietat i sobretot el Sant Sepulcre, l’avi de la processó, la cimera local d’aquesta teologia esculpida, d’aquesta complexa representació del fracàs, el dolor i la mort. Però, mig any després, com si de la resurrecció es tractés, per Santa Tecla, esclatava l’altra gran passió: l’Àliga, que l’acompanyà en el comiat en una estampa corprenedora dins la Catedral de Tarragona. Un encert que aquest emblema, síntesi de ciutat i cristianisme, de sant Joan evangelista i d’Esperit Sant, fos allà.

Sovint havia explicat la intensitat que els aliguers vivien del 21 al 23 de setembre. Més enllà de l’explosió de la baixada, donava valor a la intrahistòria del grup en la qual els àpats agafaven especial rellevància. Com ells mateixos verbalitzen, els aliguers són la seva altra família. 

Volcà d’il·lusions

El 2015 quan preparaven els 30 anys de la recuperació de la majestàtica au, comentava amb neguit el detall dels actes. Del seu interès, compartit amb els companys, sorgí una Mostra de Folklore Viu d’elements festius coronats, en què van abocar un volcà d’il·lusions, l’ànima i els diners. 

Enyorava el metall de les bandes del País Valencià que els havien acompanyat Tecles enrere, com la d’Atzeneta d’Albaida, Cocentàina o Albalat de la Ribera.  El traslladaven a la musicalitat de la seva estimada Setmana Santa del sud. Perquè encara que semblin mons contradictoris, els uneixen les emocions desbordades i l’escenari privilegiat de carrers atàvics.

Em deixo la faceta de l’esplai de la Trinitat, d’animacions infantils, de pinyes castelleres, de vida al carrer de la Merceria, d’esmorzars compartits amb els Santfarts, de sopars confrares, de Setmana Santes a Cádiz i Granada, de ‘confident’ d’aquesta pàgina... De ben segur no he sabut resumir la intensitat d’experiències viscudes en 45 anys en què la festa patrimonial i el servei envers la protecció als infants han estat pilars de la seva existència. 

Igual que els homes de Tòful Conesa, el Perpetuador més veterà, van fer sonar la campana Tecla i la gòtica Clàssica per acomiadar-te, Dani, que el vol de l’Àliga t’hagi dut al costat de les teves estimades advocacions i ara les puguis mirar com t’hem vist fer-ho des dels cors ocults de Sevilla i Tarragona.