El Cafè dels homes tristos de l'Argilaga

L’estufa era de closca i escalfava tota la sala. Quan sorties tota la roba et feia olor de fum. En el crepuscle de les seves vides els homes vells s’hi escalfaven entre cartes, tasses de cafè, copes de conyac i fum de cigarretes. Les cartes feien un bonic mosaic repartides sobre el tapet de color verd. La parra del pati, l’altura de la sala i l’escalfor de la clofolla d’avellana eren elements que acollien veïns i visitants, una gran barra que donava la benvinguda i la sala del secretari amb mobles noucentistes.

La sensació de recolliment que proporcionaven aquests elements antics era increïble: taules de ferro forjat modernistes, marbres blancs i rajoles hidràuliques de color verd fosc. Encara recordo el gust amarg de les begudes digestives i estomacals. Els homes eren forts i tristos; treballaven als camps, socialitzaven al Cafè o a la Barberia i estimaven a casa.

Eren uns moments complicats, ja que Catalunya estava sota el règim franquista i als pobles hi havia molta misèria. Els cafès que hi havia abans de la guerra havien estat clausurats o embargats.

A través de la censura, la repressió i la policia del règim controlava la societat. Hem pogut rescatar d’aquest període la documentació que es conservava a una casa de l’Argilaga referent a la Germandat Sindical d’Agricultors i Ramaders de la població.

Es va fundar el 1943 i en foren presidents en Joan Ferré Pié, en Severo Garcia, en Joan Roig Pitarch, en Francisco Bové Andreu, en Joan Dalmau Aguilar i en Jaume Brulles Rull. El 18 de febrer de 1944 la Delegació Nacional de Sindicats va aprovar els estatuts que havien de regir la Germandat.

El camp encara no estava modernitzat i pràcticament tot es feia amb mules o a mà. El primer tractor del poble arribà a Ca Domingo cap al 1954. No era un tractor amb rodes sinó que funcionava amb un sistema de tracció similar als tancs de la Segona Guerra Mundial.

El fred va matar els garrofers

El pastor del poble era en Quim Muixí de Cal Quim que tenia un ramat de 85 ovelles i 35 cabres. El 1956 es va donar una gelada important que va matar tots els garrofers. El 25 de març de 1957 es va autoritzar el seu arrencament. A la població hi havien 16 mules censades. Segons l’estadística agrícola veiem un increment del nombre de tractors a partir dels anys 60. Amb poc temps es devia fer un pas important en la mecanització dels sistemes agrícoles tradicionals.

El Cafè es va construir abans de la guerra gràcies a l’aportació dels beneficis de la venda de guano als pagesos. Es va aixecar el 1928 com a Centre de Viticultors. A l’Argilaga existien altres Cafès a Ca Domingo, a Ca Pacs i a Ca l’Estanc. Es diu que en un poble tan petit havien arribat a funcionar fins a dos cafès de forma simultània.

Ca l’Estanc va funcionar durant molts anys com a cafè de treballadors mentre que el Centre de Viticultors era un local de propietaris. Normalment uns no entraven al local dels altres. Aquests cafès també funcionaven com a sala de ball, de reunions, cinema o lloc per fer xerrades polítiques. Durant la guerra podria haver-ne funcionat algun de forma clandestina. A l’Argilaga ha quedat plasmat l’estereotip de dona forta de l’època en la figura de Francesca Coll Martí. Es diu d’aquesta dona que va tenir 8 fills i a la nit se n’anava al Cafè a jugar a cartes amb els homes on fumava i bevia. Les criades de la casa s’encarregaven de cuidar als nens. També anava al camp a manar als jornalers i a repartir les feines. Va morir el 23 d’agost de 1938.

El 1936 l’església va ser desmuntada per fer-hi una bodega i es va utilitzar l’antic Centre de Viticultors com a temple. L’actual cuina del Casal va ser utilitzada en aquell període com a sagristia. Es va posar una campana a la teulada a la qual s’accedia a través d’una escala i bancs de fusta pels fidels. Poc després de la guerra el local va ser embargat per no poder fer assumir els deutes.

Per 40.000 pessetes

El 1950 es va poder recuperar el local. Era un edifici situat al carrer de Sant Pau i format per dos naus de 190 m2 cada una. Les dues naus estaves separades per un passadís de la mateixa longitud i tres metres d’amplada. Amb la guerra s’havia deixat de pagar la hipoteca i havia passat als germans Pallarès de Tarragona. Recuperar l’immoble va costar 40.000 pessetes però en pocs anys va triplicar el seu valor. El 1957 es va amortitzar el préstec amb el pagament de l’últim termini de 6000 pessetes. El 6 de desembre de 1954 Joan Roig Pitarch va sol·licitar autorització per obrir el Cafè.

El 18 de gener de 1955 va ésser concedida pel Sindicat Provincial d’Hostaleria la petició de traspàs a favor de la Germandat Sindical d’Agricultors i Ramaders. L’electricitat va arribar al 1950 a través de la Central Elèctrica del Catllar. El 7 de maig de 1951 es van comprar 20 làmpades d’un total de 300 W i una cafetera de braç de 1.200 W.

El 8 de setembre de 1950 es va transportar a través de la Red Nacional de Ferrocarrils a l’Estació de la Secuita set quilos de succedani de cafè pel Sindicat Agrícola de l’Argilaga. La Germandat disposava de diferents seccions: Recreativa, Cafè i Bodega.

La secció recreativa s’encarregava de les festes majors, de les sessions de ball, del teatre, de les orquestres i del cinematògraf. Es projectaven dues pel·lícules cada diumenge. Es conserva una inspecció d’espectacles del 25 d’agost de 1956 de la pel·lícula Si Versalles pudiese hablar.

La pel·lícula va ser censurada pel règim i després de sofrir diferents talls, es va demanar requisar-la i tornar la còpia a la Delegació Provincial. No sabem si es va arribar a projectar mai a l’Argilaga.

El president es jubila

Existeix una nota datada el 1982 on la Germandat va convocar una reunió general. El primer motiu era exposar a la direcció que el president es jubilava i volia el relleu. Es va creure oportú que la Secció Cafè fos dirigida pels joves del poble. A l’Argilaga el Cafè i la Festa Major va passar a ser dirigida per una Comissió de Festes.

Fa pocs anys es va netejar el subterrani del teatre, a la sala annexa al Cafè, i varen aparèixer una vintena de garrafes de vidre verd d’uns 15 litres de capacitat cada una, testimoni de quan el local era antic Sindicat Agrícola. Al 20 de setembre de 1996 es firmà l’acta de constitució de l’Associació Cultural. Foren 12 els socis fundadors.

La finalitat d’aquesta associació és fomentar i organitzar activitats culturals i gestionar el Local Social. Actualment n’és president Josep Arévalo Salmerón. L’antiga ‘Secció Bodega’ s’ha convertit en el Sindicat Agrícola de l’Argilaga i és dirigida per Carlos Ferré, descendent de Joan Ferré Pié, fundador de la Germandat.

El 2005 es va donar la inauguració del nou Casal però fins al 2013 no va tornar a obrir les seves portes al públic. Aquests vuit anys ompliren de silenci l’ambient del poble encara que alguns veïns i veïnes en van mantenir viva la flama.

Actualment la parra ha tornat a brostar, els llibres tornen a circular i les rialles surten espontàniament. Llàstima que aquells homes tristos de la meva infantesa no puguin viure aquests moments.