Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El Tòful

Els records i fragments de temps viscuts revifen després que el Josep Maria Solichero em comuniqués que obria de nou el bar

Juan González Soto

Whatsapp
Tòful Solichero amb el fill petit, el Josep Maria. FOTO: cedida

Tòful Solichero amb el fill petit, el Josep Maria. FOTO: cedida

Les cases de la Part Alta són com xiquetes entremaliades que s’ajunten i dissimulen. Es tapen els genolls pelats i els estrips del vestit. No gosen sortir al carrer principal o presentar-se al mig de la plaça, s’arreceren les unes al costat de les altres. En una d’aquestes cases, una que fa cantonada, es va encastar un bar que és una part indissoluble, potser absoluta, de l’antic mercat de la Part Alta, de la plaça del Fòrum, de la ciutat sencera.

Jo recordo el Tòful –o me l’imagino, impossible ja diferenciar una cosa de l’altra– amb les seves dues portes d’entrada. La del carrer Granada estava sempre tancada, bloquejada per un mur de caixes de begudes tapat per una mampara. L’altra porta, aquesta sí, la principal, dona a la plaça del Fòrum, just al davant del mercat. L’interior és una àmplia sala, amb el sostre molt alt, una mena de volta celestial inundada de núvols de fum de tabac que onegen o s’aquieten, i també de dolços vapors de cuina que formen una boira de flaires

Cadires i taules semblen una inconclusa assemblea de mobles dialogant en silenci

Les cadires són senzilles; les taules, de fusta, una mica rectangulars. Estan escampades per la sala de qualsevol manera, fugint de l’ordre que tenien a primera hora de la jornada, un ordre que han anat perdent al llarg del dia i ja no poden recuperar. Cadires i taules semblen una inconclusa assemblea de mobles dialogant en silenci.

Cartells d’antigues festes

Dins del Tòful de vegades sembla que hi falta aire, que hi ha massa fum, de tabac i de la flaire densa i forta que surt de la cuina, sempre activa, sempre ocupada. A les parets hi ha cartells d’antigues festes de la ciutat, fotografies també antigues i penja-robes amb petits ganxos que algun dia estaven niquelats i ara mostren la vella lluentor esmorteïda però no trista. Busquen, sense veu ni mirada, només esperant, la jaqueta o la gavardina que després hi pengen de cara a la paret, d’esquena a tothom, castigades, sense poder escoltar les converses, sense poder mirar els plats, impregnant-se, això sí, de fum i de totes les olors.

De bon matí, al migdia, a la tarda, al vespre... Sempre hi ha algú al bar. Habitualment, està ple

La barra està al costat de la porta d’entrada. Ocupa tota l’amplària de la sala i desemboca en la cuina. Aquest és el regne de l’amo del bar, qui li dona nom, el Tòful Solichero. La mestressa, la Núria Roselló, regna a la resta del bar, però la cuina és el temple del Tòful. Dels seus fogons brolla, des de molt aviat, des de bon matí, una olor saborosa, suculenta. L’aroma s’escampa entre les cadires i les taules, avança per tota la sala, arriba al futbolí, traspassa la mampara, s’apropa a la porta del carrer Granada. No pot travessar-la. Llavors, s’escapa per l’altra porta, la del Fòrum, surt al carrer, omple el petit fragment de plaça que té al davant, potser gosa entrar al mercat, i empaita, insistent i gentil, la gent de les parades i els que hi han anat a comprar.

Hi regna l’amabilitat

De bon matí, al migdia, a la tarda, al vespre... sempre hi ha algú al bar, i habitualment està ple de gent. I en tot moment hi regna l’amabilitat, l’amabilitat desinteressada i sense objectiu, l’amabilitat senzilla i pura. Molts visitants (seria inadequat dir-ne «clients») no seuen a les cadires, circulen de manera incessant, de taula en taula, s’apropen a la porta, surten al carrer, tornen a entrar. Hi tenen una cita o esperen trobar-hi un amic. Els que seuen a les taules busquen debades el silenci i debades volen ser silenciosos. Hi ha qui juga al futbolí o qui mira el diari a peu dret a la barra.

Tots aquests records, tots aquests fragments de temps viscuts (o potser imaginats) tan petits i sense importància, tan quotidians i tan compartits, potser no s’haurien revifat si el Josep Maria Solichero no m’hagués dit que obria novament el Tòful. Només la notícia ja és una celebració. La ciutat ha d’estar d’enhorabona.

Temas

Comentarios

Lea También