El camí de Sant Magí: la cova

Enguany es compleixen 25 anys de la recuperació de la baixada de l’aigua de sant Magí en carros des de la serra de Brufaganya fins a Tarragona. Les pròximes setmanes acompanyarem el lector per espais simbòlics de l’itinerari. En bona part va paral·lel al riu Gaià, alimentat, entre altres fonts, pel torrent de sant Magí, que l’anacoreta hauria fet brollar amb el gaiato. 

Si se’n diu «baixada» és perquè davalla des de 760 m d’altitud fins a pràcticament al nivell del mar, a la nostra ciutat. Els portants centren el punt de partida la nit del 16 d’agost, diada de sant Roc, en la capella de les fonts de la Brufaganya. Al capvespre s’hi fa una missa en l’atmosfera de l’aigua fresca que hi brolla; s’hi sopa i s’hi dorm.

Més amunt trobem el santuari dedicat al patró tarragoní. Encara més a dalt, seguint un sender sense senyalitzar, al cap d’uns deu minuts apareix la cova, que el canonge arxiver de la catedral Sanç Capdevila adjectivava com a «santa». Popularment ha estat coneguda com «la cova de sant Magí», perquè «segons la tradició, el sant anacoreta, hi va viure per espai de trenta anys, sustentat per ministeri angelical». 

En aquest paratge, frontissa entre comarques, la vista justifica sobradament pujar-hi. La serra de Brufaganya amb el puig de les Creus (924 m) i les ruïnes del castell de Rocamora i de l’església romànica de Sant Jaume són davant. 

Les coves són identificades com l’habitatge d’éssers demoníacs, com el drac o la víbria –segons la versió–, enemics de sant Jordi. Però tant el sant tarragoní a la Brufaganya com altres ermitans en el Montsant triaren coves i balmes per a la meditació i vida austera. En altres indrets són llocs on apareix la Mare de Déu. 

Una llegenda, compilada per dos biògrafs maginians, Poc i Callàs, interrelaciona sant Magí i el dimoni en la cavitat de la muntanya. És intitulada “el Dimoni ruc”. El malèfic personatge es transformà en un ase que deambulava per la Brufaganya. Feu cap a la cova maginiana fent veure que s’havia perdut. 

Magí s’adonà de l’engany i acceptà compartir habitatge amb la condició que el ruc havia de fer la tasca d’animal de càrrega. L’anacoreta li féu traginar tanta pedra que el dimoni, ambaixador de la peresa, s’esvaí «com per art encantament». 

Propietats miracleres

La terra de la cova era preuada com a element taumatúrgic i miracler, barrejat amb l’aigua de les fonts. Així Capdevila recull un miracle succeït a Beneta Castellà el 1530 gràcies a aquesta mescla. 

Entre 1524 i 1602 la Brufaganya fou gestionada pels Beneficiats del llinatge noble dels Cervelló, senyors de la baronia de la Llacuna i en temps medievals del proper castell de Santa Perpètua del Gaià. La baronia comprenia els termes de la Llacuna i Miralles –a l’Anoia– i Pontils –Conca de Barberà–, que també inclou els nuclis de Santa Perpètua, Rocamora –ambdós amb castell–  i Sant Magí de la Brufaganya.

En aquest període els Beneficiats convertiren la cova en un oratori. Hi alçaren un altaret de guix, on col·locaren la imatge d’un sant Magí «d’or i pell». En el segle XVII, transformada la Brufaganya en un convent dels dominics, la cova es barroquitzà.

Capdevila explica que s’hi instal·là «una imatge d’anacoreta, de mida natural, agenollada i semiextasiada davant una gran creu, ornada dels improperis de la sagrada Passió; i al costat de la santa efígie, un àngel damunt l’altaret amb actitud de propinar-li l’aliment celestial en forma de pà». També s’hi pintaren serps i altres rèptils sobre fusta. L’escenografia fou fotografiada encara el 1924 i va perviure fins a la guerra de 1936.

Fins a temps recents els devots hi deixaven petits exvots o objectes com a agraïment al sant. Ocasionalment encara se’n poden veure.