El camí de sant Magí: valencians de Bràfim

Anit els portants tarragonins de l’aigua de la Brufaganya van descansar al poble de Bràfim. Al voltant el conreu predominant és la vinya, per bé que tenen importància arbres com l’olivera, l’ametller i els fruiters, sobretot el cirerer. A prop trobem el riu Gaià, ensotat, en la petita i estreta carretera a Montferri. És un paisatge agrícola que continuarà aquest matí fins prop dels Pallaresos.

Bràfim és una localitat cabdal en el patrimoni immaterial del país. El 1663 el capellà Pere Còdol, d’Òdena, hi portà d’una peregrinació a Roma la imatge de la Mare de Déu de Loreto. L’any següent s’iniciaren les obres de la seva ermita, en terrenys cedits pels pagesos. El 1683 Còdol es barallà amb el rector i se n’anà emportant-se la talla, però els veïns la hi feren retornar.

La localitat de Bràfim tingué el primer ball de valencians català documentat  

A més de la pagesia, Bràfim comptava amb paraires, que preparaven la llana per ser teixida, és a dir, la pentinaven, cardaven i perxaven, i amb obradors de draps i altres teixits d’aquesta fibra. Els compraven vallencs, montblanquins, vendrellencs i bagencs. També hi consten arrelats nombrosos immigrants francesos.

Quan s’inauguraven capelles, ermites o esglésies, eren costum les festes amb seguicis. Així no és estrany que, poc després de la construcció del Loreto de Bràfim, el 1687 consti per Santa Tecla a Tarragona un ball anomenat de valencians procedent del poble, junt amb altres formacions foranes, com els bastons de la mateixa localitat. El caputxí Andreu de Palma de Mallorca les localitzà als Memorials de las Coblas y Ballas de Santa Tecla el añi 1687, que va transcriure actualitzant-ne la grafia.

Hi introdueix la idea que els balls anaven a un concurs, junt amb elements locals. Una atenta lectura de l’original permet adonar-se que enlloc s’esmenta el certamen. Tot i que el mot concurs té una triple accepció –concurrència, contribució i competició–, Andreu no deixava dubte que es referia a la tercera. Explicita que «enguany és any de concursos», en al·lusió a l’imminent de castells que el 1933 acollí la plaça de toros, i també al de sardanes.

És important la cita del «Ball de Balensians de Brafim Gregori Rabada ab nou companys [...] a 6 oras». Si bé no hi consta cap construcció humana, cal notar que el de valencians és en un mateix document al costat dels de moros i cristians, espases, bastons i gitanes. En cap cas, no pot tractar-se d’un ball d’aquestes modalitats, més si tenim en compte que la mateixa família Rabadà, de Bràfim, gestionava un de bastons. La construcció de torretes en seria l’habilitat diferenciadora. 

Valencians molt estesos
Si comparem aquest cas amb Madrid, allí els valencians foren habituals des de 1658 i a principis de la següent centúria naixerien colles pròpies. Si ho fem amb Pamplona, l’arribada de valencians és coetània a la data de Bràfim i els propis es feren esperar fins al 1707. A Bràfim el procés d’assimilació s’hauria produït amb anterioritat, sense eliminar la coexistència amb les colles vingudes del País Valencià, corroborada pels casos de Tarragona el 1692, Madrid fins al 1703, Bilbao fins al 1749 o Pamplona fins al 1792.

Els de Bràfim eren deu homes, xifra habitual en els valencians que aleshores acudeixen al Corpus de Bilbao.

El 1699 els valencians a Estella –Navarra– també eren deu. El número reapareixerà en les «cuadrillas de volatineros valencianos» del Corpus de Granada de 1774.

A Bràfim el 1698 es treballava en l’església parroquial de Sant Jaume, titular local des de 1194, aixecada sobre una anterior i pagada en bona part per Joan Busquets, governador del comtat de Savallà i de la baronia de Vallmoll. El 1708 Bràfim comptava amb 90 cases i 272 habitants, que foren 928 el 1787 per la progressiva puixança econòmica. 

El 1706 morí sense hereus el noble patrici Joan Fans, amo del Mas d’en Fans i baró de Vilardida. Deixà tots els béns a l’Església, que gaudí d’un notable esplendor sent considerada com una petita catedral. Així, el 1715 el notable escultor Isidre Espinal de Sarral hi construí el llit de la Mare de Déu Assumpta; el 1730 s’instal·là l’orgue, perpetuat però inutilitzat per conteses militars; i entre 1794 i 1797 Joan Guasc de Valls daurà el retaule barroc conservat.

Almenys des de 1748 celebren la festa major d’hivern pel Loreto el 10 de desembre. El 1783 s’afegí el cambril i la sagristia a l’ermita i s’hi establí l’aplec, retrobat el 1964 en versió primaveral, i un dels més antics del Camp.