Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El llegat dels humils davant les espines

Clemència. La virtut del perdó que no van atorgar les autoritats polítiques i religioses de l’època a Jesucrist

Jordi Bertrán

Whatsapp
El Sant  Crist de la Sang entra a la catedral el Divendres Sant del 2017.  foto: J. Bertran

El Sant Crist de la Sang entra a la catedral el Divendres Sant del 2017. foto: J. Bertran

Quan el Divendres Sant encara és fosc i no s’ha obert la flor de les entranyes de la ciutat, es viu la veritat de la Setmana Santa. L’origen de tot batega a la plaça del Rei en despertar la congregació de La Sang i recórrer l’urbs antiga fins a la catedral, per la teranyina medieval de carrers, sota l’equinocci del cel que envia la tímida primavera.

Qui no ha vist el Sant Crist de la Sang en aquesta hora i en aquest indret no sap què és la Setmana Santa. Aquí tot és de veritat. La pobresa del reu, les nafres que tallen el cos de qui les mira, les contradiccions, la bellesa, la lluna de Nissan, els estels acollidors de qui els ha cercat, les vestes primitives, el so pregon de matraques fúnebres colpint el silenci de mort i dol, l’alçada de bandera negra d’oficis gremials, les mirades porugues rere les cucurulles, els cors commoguts i encongits, l’emoció renovada quatre centúries, l’encís de les minories, la ciutat profunda, els esperits anònims que feren gran la confraria, les creences fermes.

L’alba del Divendres Sant és un passatge emocional intens

Crist ens clava les espines reveladores de les claus de la Passió. Ens venç amb el seu misteri alhora transparent i impenetrable, l’imant que atreu els que volen retrobar-se amb l’acer intern sostenidor de la celebració.
Tornem a les fonts d’on brolla la festa resistent als avatars de segles. I desemboquem en la Tarragona que les poltrones actuals hereves d’Herodes i Pilat fan malbé, la que la manca d’autoestima oculta, la que es vol deslligar del turisme bescanviador del pinyol sentimental per una franquícia, la de la ciutat per a les ciutadanes i ciutadans, la que defuig l’espectacle colorista. 

Essències nues
Les cucurulles i vestes negres, humils, d’atàvics esparters i espardenyers, senyoregen la plaça, abans domini del rei català. Esperen la fredor tel·lúrica del cadàver del Fill de Déu, l’horror que l’ha dut a la crueltat consumada de la Passió, les espines clavades al crani, la tristor sagnant en la corona de l’escarni, el costat traspassat per Longinos, la fusta tallada de la salvació. 

En aquesta alba tot és descarnat, fonamentat en el ciment vertebrador de la ciutat nostrada. Tot és tan veritable que quan Crist xafa el llindar de Natzaret, volcà de la Setmana Santa, veiem les costures de la veritat nua que ve per trobar-nos. 
L’ombra de la creu traspua el traç inconfusible de fustes austeres. És l’abraçada de qui es lliura a l’essència, tancant els ulls a la vida, pacient, expirant, turmentat per la barbàrie, la injustícia i el terror. Crist, tants cops vexat, renegat i mort... Malgrat tot, present en la quietud vertical del seu cos. Sentim la necessitat de desclavar-lo, com Josep d’Arimatea i Nicodem, i d’abraçar-lo.

La síntesi de la plaça –romana, contrareformista i popular–, de la parca i de la Creu alta és ancestral. Per comprendre que succeeix, ens tanquem en un mateix i mirem endins. Els que han caminat molts Divendres Sants recorden i reviuen el temps fugit, palpant com esdevenen físiques les absències, la proximitat corprenedora dels que no hi són. 

Cucurulles i vestes caminen cap a l’altre senyoriu, la cúria, segures que les dignitats civil i eclesiàstica es rendiran al Fill del fuster. Els carrers desemparats tornen a ser transitats i abrigats per les atxes de la confraria acompanyant el Just, que aixeca caiguts, cura cors, sosté vides. Ens mira i entra en cada cucurulla, en cada casa. I pren possessió de les naus gòtiques del temple. 

L’alba de Paresceve Tarragona signa aquesta aliança, estampa de dècades i segles, moment delicat i subtil. L’alma de Crist rigorós inclina el cap a la dreta, cap a una mort que guanya efímera en el turó de les calaveres. Tot s’ha exhaurit perquè tot tingui sentit. L’eternitat vencerà.

Temas

Comentarios

Lea También