El regust amarg d'una Diada perfecta a Tarragona

La por a una Diada plujosa tenia fonaments. Tot i que es va esvair l’angoixa de llibreters i floristes a primera hora del matí de dissabte, l’emprenyament dels dos gremis tenia arguments al capvespre, quan la maleïda pluja va deslluir un final de festa perfecte i la Rambla es va buidar de cop i volta com si algú s’hagués engolit a les persones que passejaven.

Un cel blau, sense cap núvol, va aguantar a Tarragona fins que el Nàstic va començar la segona part a Palamós. Allí sí que plovia i no ens importava. Aleshores, una foscor va tapar el sol i l’aigua va provocar més d’una corredissa per tapar el gènere exposat. Tot i les lones de les paradetes, l’aigua entrava de biaix encara que només fos per molestar, i posava en risc els llibres i roses exposades per a l’ocasió.

Van ser uns minuts eterns on l’aigua primaveral va cruspir-se la calor asfixiant del migdia i va transformar la tarda en un dia per anar amb jaqueta i fins i tot un mocador al coll.

Malgrat el regust del capvespre, el sol i el cel net de núvols va acompanyar gran part de la jornada a milers de tarragonins de dins i fora vila per a fruir de la festivitat de les lletres i de les roses a la Rambla Nova.

El batec de la ciutat

Com cada any el batec més fort es va concentrar al tram que comença a l’estàtua dels Despullats i acaba al Balcó del Mediterrani, un lloc ideal per tocar ferro, mirar a l’horitzó; i si ets de fora vila, immortalitzar l’estada a la ciutat amb una foto obligatòria per l’àlbum dels records.

A mesura que el dia avançava, el formigueig de gent era més i més gran. Nois i noies sense companyia; parelles agafades de les mans; pares amb criatures de totes les edats. Qualsevol combinació es repetia a cada metre quadrat de l’artèria més coneguda i popular de la ciutat.

Ahir, Diada de Sant Jordi, la Rambla Nova oferia un ventall de possibilitats. Motius per aturar-se, mirar i remirar. Preguntar i escoltar i fins i tot saludar cada pocs metres a amics, familiars i coneguts.

Però la Diada és molt més que ramblejar cap al Balcó. S’havia de mirar tot el ventall de llibres i publicacions que demanen una oportunitat per esdevenir fenomen de masses.

L’objectiu del passejant era buscar aquell títol llaminer que et feia allargar la mà entre els altres passejants, agafar-lo de la taula d’exposició i girar-lo amb la intenció de llegir la sinopsi. Aleshores, i només aleshores, decidíem si el tornàvem amb els seus germans o bé demanàvem que ens l’emboliquessin per endur-nos-el.

Ahir era el dia de buscar aquell llibre recomanat per amics o lletraferits que mereix tenir-lo en un espai reservat de la tauleta de nit i que pot convertir-se en un dels més venuts de Sant Jordi.

Però això no era tot. Roses i més roses. Rams sencers, rosa amb espiga, rosa de fusta, de paper i, fins i tot, feta amb globus de color verd i vermell. L’elecció no era fàcil. El preu podia importar, però la persona a qui regalar-li no mereixia que fóssim àvars en un dia tan assenyalat.

I així, metre a metre, les formigues humanes anaven passejant amunt i avall de la Rambla. Fins al capvespre, on la pluja o va engegar tot a norris. Rosa a la mà d’ella, bosseta amb llibre a la d’ell. Els nanos corretejaven entre aquell estol de cames buscant la cantonada de la parada amb els llibres infantils.

El patufet mai passa de moda

I el personatge d’en patufet i les diferents versions presentades enguany pel Roger Roig i l’Hugo Prades, de Cossetània, tenien el seu lloc privilegiat entre altres personatges populars o televisius. Els dos van firmar i firmar exemplars en diferents estands de les llibreries tarragonines.

Si el patufet lluïa entre les seccions infantils, les Pàleo Receptes no quedaven engolides pels llibres de cuina firmats per xefs de prestigi internacional. L’Eudald Carbonell i la Cinta Bellmunt han decidit aquest Sant Jordi oferir productes gastronòmics que ja formaven part de la dieta de fa milers d’anys. Això sí, la combinació de la matèria és actual i lliure, doncs ningú pot confirmar com menjaven els nostres avantpassats.

Entre aventures de l’intrèpid patufet o la cuina de l’Homo sapiens hi ha un ventall de lectures que s’obrien a cada parada que ocupava un trosset de la Rambla. Algunes, d’autors estrangers que sempre estan de moda Ken Follet, Noah Gordon o Paula Hawkins que enguany ha revolucionat les llistes amb La chica del tren.

L’última novel·la de Marta Magrinyà –La Força del vent– compartia espai amb Etheria, de Coia Valls, El cant de les primaveres lliures, del riudomenc Lluís Aragonès o Tarraguiguismos, de Ferran Gerhard. Tots ells també s’obrien camí davant altres obres més publicitades d’autors tant d’aquí com de fora. En aquest grup, El nazi de Siurana, de Toni Orensanz; La filla del capità groc, de Víctor Amela o Historia de un canalla, de Julia Navarro, eren exemples d’altres llibres que passaven de mans en mans entre els passejants i molts d’ells ja no tornaven a la parada. De fet, aquests tres últims van formar part dels cinc més venuts segons el gremi de la ciutat.

Les parades de llibreters i floristes van estar acompanyades d’estands d’entitats de tota mena: les que busquen finançament i conscienciació per malalties, les que demanen respectar els drets humans arreu del món, les que volen més protecció envers els animals, les ecologistes o les polítiques. Aquestes últimes tornaven a escalfar motors davant d’unes eleccions que semblen cada cop més reals.