Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tarragona CRÓNICA

Espineta amb mocador

ADN tarragoní. La festa gran no sols es viu en els volcans de gernació a les places. També hi ha altres hipersensibilitats

JORDI BERTRAN

Whatsapp
La nit de dimecres, Santa Tecla veia com la Moixiganga li canviava el mocador. FOTO: Pere Ferré

La nit de dimecres, Santa Tecla veia com la Moixiganga li canviava el mocador. FOTO: Pere Ferré

A la ciutat antiga hi ha raconets que respiren ADN tarragoní fins a la vena. Quan els vells carrers medievals reprenen el batec del tràfec que els caracteritzava centúries enrere, com ara per Santa Tecla, els genis custodis de la ciutat mil·lenària contribueixen a la tempesta sentimental que encavalca estiu i tardor.

La festa gran no sols viu en els volcans de gernació a les places de la Font, de les Cols o del Rei. També hi ha altres hipersensibilitats emocionals teixides amorosament per les mans que les fan possibles. Un assaig d’amagatotis del Ball de Dames i Vells en què la frontera entre actors i convidats s’esborra definitivament. Un ball de la Mulassa i altres coreografies dels bastoners de l’Esbart Santa Tecla dins un temple, gaudit amb intensitat per unes mongetes. Un esmorzar d’espineta amb caragols un dia feiner compartit entre els qui es demanen vacances, els jubilats i algun furtiu.

De vegades un d’aquests instants íntims, fora del programa oficial, és viscut per persones que en capten l’essència, la difonen i encara la tornen més bella. Una «bulería» en boca de Manuel Carrasco en un concert al Teatre Auditori del Camp de Mart l’agost de 2016 parlava de la música i l’ambient tecler, la baixada, els castells i la mamadeta. Com a contrapunt, un vers ho reblava: «la Moixiganga coloca el pañuelo carmesí en la calle a Santa Tecla». El públic responia amb un «olé».

Anit aquesta escena del mocador es va repetir. Quan faltaven pocs minuts per a les 9 de la nit, algunes desenes de tarragonines i tarragonins, convocats per la Moixiganga, feien cap vora la capelleta votiva de Santa Tecla. Minúscula, protegida pel blauet de la volta de l’antic hospital de Sant Pau i de Santa Tecla i al capdamunt del carrer que duu el seu nom, Tecla roman allà els 365 dies de l’any.

Cada 18 de setembre, quan el capvespre ja ha esdevingut nit, unes atxes enfilen el carrer venint des del de Sant Llorenç. Com si la pluja d’estels del pintor del cel de l’agost es traslladés a la festa teclera, la canalla moixiganguera muntada en pilarets avança al ritme de la gralla. Quan arriben davant la capella, es giren i el «xaneta» del pilar central li lliga a Tecla el mocador carmesí de l’any. Les notes emmudeixen i els assistents esclaten en un intens i sentit aplaudiment.

S’ha consumat un instant més, breu, alguns fins i tot diran que escàs, de l’enamorament de Tarragona i Santa Tecla. Un detall dels que suma per multiplicar exponencialment el valor de la celebració. El carmesí, color ritual de la festa, és nexe d’unió entre els temps passats i els presents, entre el raïm d’una llunyana verema i la d’avui, entre la sacralitat religiosa i la cívica. Seqüència ritual en estat pur.

Temas

Comentarios

Lea También