Històries de Casa Boada: Anem cap a Andorra!

Cap allà als anys setanta del segle passat es va despertar l’interès per anar a Andor-ra, però no per la bellesa del país sinó per fer compres. A Casa Boada s’hi van organitzar alguns viatges amb clients, cadascú amb el seu cotxe. Eren cotxes dels anomenats utilitaris: Seat 600, 850, Renault, Citroën.... Els Seat s’escalfaven i camí d’Andorra ens aturàvem a Pons a esmorzar, així els motors es podien refredar. Així, mentres menjàvem un bon entrepà comentàvem allò que pagava la pena comprar al Principat.

Arribats a Andorra les dones acostumaven a anar soles, en grup. Les coses que més els interessava eren els productes de niló, una fibra sintètica que en aquella època estava de moda, sobretot per a les mitges o gots i plats Duralex. En els hòmens era diferent i hi havia molt d’interès en els equipaments del cotxe. Els recanvis eren més barats i per exemple canviar els pneumàtics era una pràctica habitual. Un cop t’havien posat les quatre rodes calia buscar algun toll on poder embrutar les rodes per tal de que a la duana no se n’adonessin del canvi. Lo realment curiós és que no conec a ningú a qui li haguessin preguntat pels pneumàtics. També s’instal·laven ràdios, ja que molts cotxes no les duien de sèrie.

Recordo la febre del tabac, en especial pels purets de la marca Reig. El tabac a Andorra era un autèntic festival. N’hi havia d’americà, anglès i de molts països, també d’espanyol que era més barat en no tenir l’impost. No et deixaven portar molt tabac, però sumant tots els acompanyants del cotxe ja era alguna cosa.

Era curiós també que es compraven fins i tot aspirines, que avui es prenen poc i algun altre medicament. També petits capricis com ara encenedors o rellotges.

Els grups s’anaven dividint i es quedava en una hora concreta davant dels Bombers d’Escaldes, prop del pont que uneix amb Andorra la Vella. Per dinar anàvem al Celler del Toni, on servien com a cosa exquisida sardines de Tarragona. Tenia gràcia: anar a Andorra per acabar menjant sardines de Tarragona! El peix d’allí es de riu i té un gust més avorrit, tot i que com el preparaven bé, també era bo. El dinar es retardava fins que les senyores apareixien carregades amb bosses. Els formatges de bola El sombrero de copa eren molt populars, també cosmètics, perfums i roba. Un dels moments més agradables a taula era quan cadascú explicava les seves compres i anècdotes.

Com que ja teníem hotel aprop, el Cornellà, podíem anar a deixar els paquets i bosses, molts cops fruit del que avui s’anomena compra compulsiva. Sortíem a sopar i després fèiem un petit passeig. Sense perill, ja que les tendes estaven tancades. La veritat és que quan tancaven els comerços a Andorra hi havia molta tranquil·litat. L’esmorzar era a l’hotel i després ja calia començar a pensar en el retorn a Tarragona. Un cop mentre sopava a l’hotel Cornellà començo a veure gent coneguda de Tarragona per tot arreu, resulta que era una excursió. Coneixia el xòfer de l’autobús de l’empresa Salca. Em va convidar a una festa en una discoteca, quan vaig arribar allí vaig veure que tothom duia una entrada. Jo no en duia, però el xòfer em va presentar com a guia i no només vaig entrar gratis sinó que durant tota la nit no van parar de servir-nos beguda i cosetes per picar de franc. Clar, el xòfer els hi portava cada vegada seixanta clients!

Recordo que la primera màquina de retratar, una Kodak, me la vaig comprar a Andorra, així com les primeres ulleres graduades, en una òptica que hi havia als baixos de Ràdio Andorra, emissora que s’escoltava molt. Feia gràcia escoltar-la ja que emetien en català i recordo quan deien «Aquí Ràdio Andorra». Emetien força música dedicada, on els oients demanaven una peça musical d’un disc que després escoltaven per les ones. Hi havia un hotel que pertanyia a una família de Tarragona on et tractaven molt bé, s’anomenava Conxita i eren parents dels Chinchilla. Sempre feien el mateix menú. Em va dir que ho feia així ja que els clients li duraven tres dies. Es feia un últim repàs a les compres i aprofitàvem per omplir el dipòsit ja que el carburant era més barat. En aquests viatges acabàvem marxant del Principat d’Andorra sense haver fruit de l’encant d’aquest país.

Per tornar a casa calia passar per la duana i això sempre era una petita aventura. Quan et preguntaven «Algo que declarar?» sempre la resposta era: uns formatges, tabac i gots de Duralex. La veritat és que mai vaig haver de pagar res a la duana. Tampoc dúiem gran cosa. Buscàvem el que encara no teníem. Enfilant la tornada ens aturàvem a Oliana, a la Fonda Víctor, on s’hi menjava molt bé. Recordo que l’espera era junt a la famosa font d’aigua fresca del costat del restaurant, on omplien una gerra d’aigua per al dinar. A la Fonda Víctor un cop vaig poder saludar el copríncep d’Andorra, l’arquebisbe Joan Martí i Alanís, ja que me’l va presentar l’amo del restaurant. Els amos del restaurant eren família de mossèn Francesc Tàpies, músic i eminent canonge de la catedral de Tarragona. El vaig conèixer a la clínica Aldecoa, on vaig estar ingressat per una operació i ell passava a visitar els malalts. Així va néixer una certa amistat. A més vivia aprop de casa, a l’antiga avinguda de Navarra (actual Estanislau Figueres 34, baixos, on avui hi ha el restaurant La Imperial).

Arribàvem a casa diumenge al vespre ja que dilluns tocava treballar. Ja a casa repassaves els formatges, alguns dels quals regalaves a la família. Passats uns dies es revelaven els rodets fotogràfics, ara això també ha canviat, i acabem perdent moltes fotos que mai es passaran en paper.

Abans a Casa Boada s’hi projectaven sortides, ja que la clientela era una família i també organitzàvem sortides gastronòmiques. Es va arribar a formar un grup que es deia «Els cavallers de la bona taula» amb qui fèiem un dinar mensual amb una medalla i una barretina musca. El temps passa i la vida va canviant. Ara anem a Andorra més atrets per l’encant d’aquest país, les muntanyes, els paisatges, romànic, neu i infinitat d’atractius. S’hi va en família i també en solitari. I ja no acostumes a aturar-te a Pons. Ara els cotxes són més còmodes i no s’escalfa el motor tenen aire condicionat.

La tecnologia també ajuda a viatjar, però es perd l’encant que abans tenies en visitar els pobles i conèixer més la ruta. A mi abans m’agradava anar fent parades i així conèixer els pobles, era un complement del viatge. Fa anys que no he anat a Andorra, amb el pas del temps la vida canvia i la salut et juga males passades.