Històries de Casa Boada: El dia que va venir Moctezuma

Era un dia d’allò més normal al bar, i en una hora de calma va arribar el senyor Grau-Moctezuma i de sobte es va omplir el bar. I això que anava d’incògnit, però l’home tenia la capacitat d’atreure el públic. Vestia impecable i era un dia d’aquells de campanya electoral en què els polítics feien el porta a porta. Hi va haver un intercanvi de mirades entre Moctezuma i els polítics. Tots venien alguna cosa. Els polítics allò seu i Moctezuma també buscava clientela. Jo en aquell moment els vaig posar al mateix sac.

El senyor Grau-Moctezuma, com a príncep, tenia una infinitat de cortesans que el veneraven. Era gent que ell mateix havia ennoblit atorgant títols nobiliaris de la «Corona Azteca». La premsa de l’època el tractava bé i acostumava a acudir als seus esdeveniments.

Però qui era Guillermo III de Grau-Moctezuma? Es reclamava successor legítim a la corona de Mèxic i signava com a «Su Alteza Imperial y Real Principe Guillermo III de Grau-Moctezuma y Rifé, Vei-Tlatoani de la Confederación del Anahuac», afegint alguns cops allò de «Gran Maestro Soberano de las Ordenes de la Corona Azteca», normalment seguit del curiós «Tlacatecuhtli y Alto Protector de la Legión Panamericana». Però per sobre de tot era un gran senyor. Organitzava grans festes on se servia un còctel que vaig crear en el seu honor. Moltes d’aquestes festes es feien a la Villa el Alero de Coma-ruga, on acostumaven a concedir títols, medalles i distincions diverses.

Segurament aquesta seria la seva font d’ingressos. La veritat és que la gent s’hi sentia bé i sortien contents d’haver pogut participar en un acte tan singular. La seva cort el va anar deixant en l’oblit. Passa sovint en aquesta vida quan tens un càrrec, diners o fama. Et veus envoltat de persones que desapareixen. Moctezuma va viure com un príncep i va acabar amb certa tristesa i pocs amics.

Moctezuma venia fantasies. Donava els títols i premis que tots desitjàvem i ens feia sentir importants a les seves festes. Pot ser que tot plegat no fos real, però avui en dia també se’n venen de fantasies: salut, endevinació del futur, títols que només serveixen per decorar. Que Moctezuma tenia un passat de picaresca, pot ser, però a mi mai em va demanar ni una pesseta. Crec que no va fer mal a ningú i tampoc es va fer ric. Li tiren en cara si era príncep o no. Jo crec que era príncep de les fantasies i que la realitat era molt diferent. De totes maneres, Moctezuma és una pàgina de la vida d’una Costa Daurada plena de matisos on va cometre el gran delicte de vendre fantasia, amb tanta gràcia i saber fer que em va atorgar un parell de diplomes. Un és el títol que em van donar l’any 1973 de Copero Mayor. Tinc la creença que aquest títol és real, ja que senzillament diu que jo sóc el seu coper.

Còctel amb un pastís d’un metre

Hi havia dos tipus de festes, les de petit format –que es feien a casa seva– i les més multitudinàries, que es feien en hotels, com l’Europe de Coma-ruga, el Racó d’en Manelic de Prades o el Mas Gallau de Cambrils, per citar-ne tres. La bandera de Mèxic amb l’escut de la «Corona Azteca» sempre presidia els actes. Va ser un 19 d’abril de 1974 al Mas Gallau, quan em va tocar seure al costat d’una senyora que em va dir: «miri, jo sóc marquesa arruïnada, però de les de veritat», ella no ho veia clar. Hi havia alguna cosa que no lligava. Però la marquesa era allí, enfrontant-se a un suculent xai cuinat al forn de llenya.

A Tarragona existeixen diverses persones amb títols de la «Corona Azteca», sempre expedits a Sant Julià de Lòria, per tant fora de l’Estat espanyol. Crec que la majoria els van obtenir gratuïtament, com ara el del senyor Antonet Carreter, de Mont-roig, que li va fer l’escut heràldic en fusta, o els dels senyors Josep Maria Polo, Gallau, Soler o Callau de Prades. Aquests títols eren mostres d’agra-ïment. Moctezuma era molt amable, sabia parlar molt bé i seguia en tot moment el protocol. Sempre et tractava molt bé i com a contrapartida esperava rebre també un bon tracte.

El 3 de juny de 1973, quan vaig presentar el còctel ‘Príncipe Moctezuma’ el vam servir acompanyat d’un gran pastís de gairebé un metre de diàmetre i que va cabre de miracle en una petita furgoneta SIATA. El senyor Ramon March va haver de fer filigranes perquè el pastís arribés sencer a Coma-ruga. I va arribar intacte. El secretari de Moctezuma el volia pagar, però el pastisser March no va acceptar el pagament. Quan va ser l’hora de servir el pastís, Moctezuma i la seva esposa Antonia López-Soler, la condesa de San Jorge, van començar a tallar-lo amb una espasa que destrossaria les dolces armes imperials de la corona asteca. Aleshores Guillermo va dir: «Quina llàstima que això s’hagi de desfer». Van ser unes paraules premonitòries, però vam brindar amb un còctel on no podia faltar el tequila mexicà i vam menjar pastís.