Más de Tarragona

Històries de Casa Boada: Els primers elders

L’amistat neix d’un entrepà de llom. Recordo que em van caure tan bé que els vaig convidar

Diari de Tarragona

Whatsapp
Caricatura obra de l’elder Francisco Carballo que penja de les parets de Casa Boada des del 1979 i que mostra un missioner mormó menjant-se un entrepà. FOTO: ARXIU EDUARD BOADA.

Caricatura obra de l’elder Francisco Carballo que penja de les parets de Casa Boada des del 1979 i que mostra un missioner mormó menjant-se un entrepà. FOTO: ARXIU EDUARD BOADA.

L’arribada dels mormons a Casa Boada va ser l’any 1979. Eren jóvens i anaven de dos en dos quan van entrar per primer cop a casa. Els vaig rebre amb un pensament de curiositat. Anaven ben vestits, amb camisa blanca, corbata i americana, pulcres, educats, amb un aire alegre i distinció. L’expectació era gran. Qui seran? No era el perfil dels venedors. Tenien cara fe fam, els jóvens sempre tenen aquesta cara quan és migdia, és lo normal. Semblaven universitaris. Recordo que els vaig preparar un entrepà de llom amb formatge, xampinyons i salsa de tomaca. Els hi va encantar! Vaig pensar que d’hamburgueses ja en deurien estar saturats. Per beure recordo que els hi vaig preguntar si volien cervesa o Coca-cola, i em van respondre que no bevien. Em sembla què els hi vaig servir taronjada o aigua.

L’amistat neix d’un entrepà de llom. Recordo que em van caure tan bé que els vaig convidar. Em van explicar que vivien al costat mateix de casa, al carrer López Pelàez 24, 2-2. Així que érem veïns. Cada dia els tenia a casa i l’amistat va anar in crescendo. Van ser els millors veïns. Un dia un missioner es va posar malalt i tenia febre. Recordo que el vaig visitar i a casa li van preparar un brou i menjar calent, però vaig veure que no tenia bon aspecte. Com que tenia amistat amb un metge el vaig trucar i el va visitar i portar medicaments. I ja sigui per mi o per veure uns nois així fora de casa, no va cobrar.

Eren agraïts. Un dia, quan ja li havia passat el mal, a la nit quan ja era a casa amb la família van trucar a la porta i em van portar un pastís que van fer ells mateixos, recordo que a la base hi havien galetes maries. Vam compartir el pastís i des d’aquell dia l’amistat és mútua. També van venir a casa una nit de Nadal, van cantar nadales en anglès i ens van donar un pastís.

D’aquell 1979 ja en fa molts anys! Aquelles primeres reunions els mormons les feien al pis del carrer López Pelàez. Era un pis d’un noranta metres quadrats i quan els feien menester cadires venien a casa a buscar-les. Intentaven explicar-me el que són els mormons. Jo els hi deia que encara que per diferents camins, el destí és el mateix. A mi no m’agraden els canvis. Ells no insistien. Em parlaven de Joseph Smith i del Llibre de mormó.

També al bar l’elder Francisco Carballo Cárdenas (1958-1977) va dibuixar una caricatura que des d’aleshores està penjada al bar. Representa un jove missioner mormó endrapant un dels meus entrepans i la signà un 9 d’agost de 1979 juntament amb els altres tres elders amb qui formava equip: Donald E. Howe, Blaine Smith i K. Martins. Carballo era de Càdis i va morir anys després en accident de moto. Crec que va estudiar dret i estava en plena vida laboral. Carballo era el qui més agradava pel seu caràcter únic. Els seus sermons eren un exemple. La seva manera de fer, compartir... Carballo, et recordo i m’agradaria que veiessis el fruit que ha sorgit de la teva tasca.

Un altre elder que recordo molt és Gutiérrez. Era de Los Angeles, on va arribar a ocupar-hi càrrecs polítics rellevants. Quan es va presentar a les eleccions em va enviar un sobre amb propaganda electoral. Gutiérrez va ser l’únic que va tornar a Tarragona amb la família. Em va venir a veure i vam sopar a casa amb la seva família i vam recordar tot aquell temps passat. Em va deixar l’adreça dels seus pares i la seva. Veritablement el temps passa i si no els cultiva l’amistat, es perd. Jo teia una feina que no em permetia disposar de gaire temps, l’hostaleria és així. Ara, ja jubilat, vaig buscant en les capses dels records.

Anys després em van regalar la primera edició en català del Llibre de Mormó, del 1981, que guardo com un tresor i que em van dedicar els elders Clinton E. Mines, David Brady, James E. Lullis i David C. Adams, aquests ja de quan estaven als baixos de l’edifici Vascònia de l’avinguda d’Andorra. És llàstima que a les dedicatòries no hi van posar la data, això li dona un valor atemporal. el llibre no l’he llegit però els escrits dedicats per aquests quatre elders sí.

També coneixia el senyors Cartanyà, que va ser un dels vigilants de la pedrera romana del Mèdol, i Moret, representant de la casa de llàpissos Staedler. Aquestes dues persones, amb familiars seus, van ser dels primers tarragonins que es van fer mormons. Van ajudar molt els missioners. Crec que el senyor Moret va arribar a ser bisbe mormó, però ell no m’ho va arribar a dir mai. Moret normalment venia els divendres a fer un entrepà per esmorzar i un cafè. Crec que venia més per fer una mica de tertúlia ja que per motius de la feina estava molt fora de Tarragona i així es posava al dia. Era un enamorat de Tarragona i es trobava amb l’Hermenegild Borràs, del Port.

Aquests elders van marxar ja fa molts anys i els nous ja no els conec, però observo l’obra que han fet a Tarragona, amb el nou temple de la zona de l’Hospital Joan XXIII, un gran temple sorgit d’aquella llavor plantada per aquells jóvens plens de bona fe i molt de treball en terra hostil. Aquí podem dir allò de que la fe mou muntanyes.

Aquí he intentat recordar una part de la meva vida. Jo respecto totes les creences. Aquells van ser els meus veïns, eren el mirall que desitjàvem en la joventut: ordre, educació i aquell toc que en aquells temps donava el ser dels Estats Units d’Amèrica.

Temas

Comentarios

Lea También