Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tarragona MAIRETA I SEITÓ

Joan Puig Andreu: un cadiraire de soca-rel

"Jofre" ha estat una empresa familiar que ha evolucionat del lloguer de cadires i taules a un servei integral d’hostaleria. El 31 de desembre es va jubilar

Jordi Bertran

Whatsapp
Joan Puig «Jofre» vora les cadires de plàstic que han substituït majoritàriament les de fusta. FOTO: Alba mariné

Joan Puig «Jofre» vora les cadires de plàstic que han substituït majoritàriament les de fusta. FOTO: Alba mariné

Probablement algun cop vostès han gaudit d’un concert vermut al carrer asseguts en una cadira, d’una cantada d’havaneres en un passeig, o del pas de la processó del Sant Enterrament.

Perquè això sigui possible els cadiraires han carregat hores abans aquests seients al magatzem, els han traslladat i desplegat. Acabada l’activitat, quan vostès tornin plàcidament a casa, arribarà la feixuga feina d’omplir el camió i de retornar-les.

El 31 de desembre es jubilava a Tarragona Joan Puig Andreu «Jofre», ànima i gestor d’una empresa familiar de cadiraires amb seu al carrer Taquígraf Martí, vora d’un xamfrà amb intensa activitat amb establiments d’hostaleria molt coneguts com el Petit Tàrraco, el Frankfurt La Torre o fins fa poc el Bar Boada, i cases amb ofici com la Pastisseria Sanromà. 

Sis dècades intenses

Nascut a Alcover el 1953 sota el bar del Cercle d’Amics que regentaven els seus pares, es crià a mig camí entre aquella vila i Valls, on al carrer de l’Escrivania –a tocar del campanar més alt de Catalunya– naixeria el 1958 l’empresa que ell ha continuat. «Ma mare em deia que als 4 anys ja vaig servir algun cafè», explica el Joan. «Als 8 anys vaig començar a traginar cadires de fusta», les mateixes que, apilades en el seu magatzem, han deixat rastre en les parets. 

A partir d’aquí arriba una cascada de records de la Tarragona que passava del blanc i negre al color, com els «Festivales de España» al Camp de Mart abans que s’hi construís el Teatre Auditori. «Per Setmana Santa, començàvem dilluns a repartir les cadires per a la processó del Divendres. N’apilàvem 4.600 en muntanyes pels diferents carrers del recorregut, i les tapàvem», detalla. 

Aquest arsenal de seients «era desplegat el matí de la processó i replegat a la nit quan s’acabava per la brigada municipal». La família i l’equip del Joan esperava al magatzem per encabir-les-hi nou i acabar esmorzant «amb els cafès que mon pare anava a buscar al Boada».
«En el negoci treballàvem mon pare, son germà, mon germà, jo i, aquella nit, alguns homes», apunta. Aquella estampa del Divendres Sant s’acabà en els anys 80 en un clima de poca cooperació de l’Ajuntament envers les confraries que, per exemple, també va fer desaparèixer la cera de la processó, fet impensable en les principals celebracions del cicle passionístic arreu. 

Exportador de la calçotada

Jofre tenia una altra faceta que era la restauració. «De Can Piteu a Valls, que regentàvem en la sortida cap a Montblanc, vam portar la calçotada a Tarragona. Les servíem a l’actual Iot de la platja Llarga fins al 1981», comenta. «L’alcalde de Valls d’aquells temps va criticar mon pare pel fet de treure-les de la localitat». I sentencia: «La calçotada no és un menjar més; és tota una festa on s’ha d’estar a l’aire lliure, vora el foc i aixecar el porró. Al restaurant en teníem un de 6 litres!».

El Joan tanca amb una cartera de 1.000 clients, del Priorat al Baix Penedès, i de la Conca de Barberà a Tarragona. Però també ha cooperat en grans muntatges a Barcelona com sopars per a 4.000 persones, aportant-ne una part. Disposa de 3.200 cadires, 300 taules llargues, 250 de bar, a més de taules rodones de moltes mides o la darrera novetat, la taula alta d’aperitiu. «Progressivament van créixer els serveis complets per a càterings, tant per a empreses privades com per a ajuntaments. La meva darrera feina ha estat el sopar de Cap d’Any per a 700 persones a La Pobla de Mafumet».

Col·laborador desinteressat de la Marató de TV3 o de la Baixada de l’aigua per Sant Magí, aquest home, sovint més conseller afable que empresari, acaba amb una percepció d’interès: «Als pobles de la vora cuiden més la gent que a Tarragona». Molt bona jubilació!

Temas

Comentarios

Lea También