José Lifante, el «Leif»

José Lifante va ser de les primeres persones que va estudiar màrqueting i també empresarials. Algunes persones l’anomenaven «Màrqueting», però a ell no li agradava i va abreujar Lifante

EDUARD BOADA PASCUAL

Whatsapp
Casa Boada sempre és un bon lloc on evocar records de tota mena. FOTO: ARIADNA ESCODA

Casa Boada sempre és un bon lloc on evocar records de tota mena. FOTO: ARIADNA ESCODA

José Lifante Gómez, a qui tothom coneixia com a «Leif» va ser el client més fidel de Casa Boada. Tenia una edat semblant a la meva. Era un personatge curiós, d’aquells que barregen la saviesa amb l’excentricitat. El «Leif» era de lletres i s’havia tret la carrera de piano amb notes brillants. Amb el piano va acompanyar artistes en actuacions dels Nius d’art. José Lifante va ser de les primeres persones que va estudiar màrqueting i també empresarials. Algunes persones l’anomenaven «Màrqueting», però a ell no li agradava i va abreujar Lifante i així sorgí «Leif».

Coneixia molt bé els menjars macrobiòtics, però ell menjava de tot. Jo no el vaig veure malalt, fins al final que va morir. Crec que el «Leif» tenia infinitat de coneguts, però fins al final només va tenir un amic, el senyor Josep M. Miró, qui amb cristiana amistat se n’encuidava de visitar-lo i de que tingués de tot. El «Leif» era una persona a qui li costava donar les gràcies. Una vegada no podia pagar la llum i jo li vaig deixar els diners, passat un temps mels va tornar amb un 10% de rèdit. La gent s’estimava el «Leif» i sempre el convidaven, especialment el Ramon Coll. Et donava conversa de tot: política, història, música.

Malgrat estava preparat no va tenir sort a la vida. Va treballar a la fàbrica d’oli Abaco, que estava on hi ha el teatre romà i també en un banc d’aquells petits. També es va comprar un Seat 850 i va fer de comercial. Va treballar en una empresa de venda de loteria per a minusvàlids, en les oficines.

Una cosa curiosa és que li agradava que l’anomenessin «Leif». Va viure tota la vida a l’av. Maria Cristina núm. 10. Jo havia estat a casa seva. Era difícil d’entrar-hi ja que no li agradava. Hi tenia un piano de paret i un rellotge de peu molt bonic que li volien comprar. Hi havia un guàrdia civil de trànsit extremeny que feia de rellotger a casa seva per poder donar estudis als fills i li vaig fer anar a peritar el rellotge. Era una bona peça però quan va ser el moment de peritar-lo resulta que el rellotge s’havia quedat sense pèndul ja que el «Leif» com que era de coure l’havia venut. De totes maneres el senyor «Leif» no era massa partidari de vendre els objectes que formaven part de la seva vida. Era una persona de fe i el seu sant predilecte era sant Magí. Freqüentava molt l’ermita del Portal del Carro i per Sant Magí anava a missa primera.

Tota la saviesa del «Leif» era relacionada amb la cultura, però quan va tenir el 850 va estar a punt de posar oli d’oliva al motor. El va aturar un amic que li va explicar que aquell oli era dolent pel motor. Hi afegia aigua mineral amb gas que em venia a comprar al bar. Jo li deia que no era l’aigua adient. Em va respondre que si l’oli havia de ser mineral l’aigua també, tot mostrant-me una ampolla de Vichy on hi deia aigua mineral amb gas.

Recordo que quan jo actuava amb BOPASA, Lifante acompanyava artistes al piano, li portaven una partitura i a primera vista ja tocava. Era molt molt bo. Un cop a Bonavista s’enfonsà l’entarimat i ja no va voler tocar més amb un piano sobre entarimats de fusta. Crec que el que més li va molestar van ser les rialles del públic. Ara gairebé tots els pianos de les festes són elèctrics i pesen poc. Lifante volia el piano abaix i poc a poc va anar deixant la feina de pianista.

«Leif» va ser un incomprès, els genis són així. Com que era el client més antic de Casa Boada vaig anar veient les seves èpoques, i com a bon artista en va tenir diverses. Una època va ser la la passejar gossos previ pagament, recordo que un gos era d’un enginyer de la Química. Un dia em va dir que des de que passejava el seu gos el senyor «Lifante» menjava més. Coneixent-lo, vaig pensar que deuria llegir les etiquetes del menjar de gos i vist que els humans també en podien menjar. Quan el vaig veure, de seguida li vaig preguntar, i em va dir que el tastava ja que els components eren com els del menjar enllaunat per a humans. Avui els gossos mengen pinso. El gos de l’enginyer era un gos gourmet, d’aquells a qui sempre li compraven lo millor.

El senyor «Leif», sense saber-ho, es va convertir en un persona popular. Se’l coneixia per ser excessivament honrat ja que si mai et demanava un petit préstec el tornava amb el 10%. Jo mai ho volia, però ell em deia que així no devia favors a ningú. A l’època de la declaració de la renda es convertia en assessor fiscal i la veritat és que feia moltes declaracions i això per a ell era una petita collita. Recordo que malgrat ser una persona amb pocs recursos em va fer regals de casament i pel naixement dels meus fills. Era generós.

Els qui el vam conèixer no l’enteníem. Però era com una coctelera, a la seva ment tractava de lligar tots els seus coneixements. Avui no tinc al «Leif» per a consultar coses, però la tecnologia, en forma de mòbil m’ho permet. El senyor «Leif» va viure amb la seva mare fins que aquesta va morir. La seva mare també era especial, era planxadora. Vestia a la manera clàssica i no passava desapercebut. La seva personalitat destacava, el seu perfil era el del savi incomprès, però molta gent l’aturava pel carrer.

La filosofia del «Leif» era sorprenent, aprendre i aprendre, també per aconseguir conèixer les coses misterioses més rares, les esotèriques. Vivia en un món envoltat d’amics importants. Recordo que era molt amic del senyor Meler, que era germà del president de l’Espanyol i cap de la Companyia de Tabacs de Filipines. Jo vaig assistir a un sopar amb el senyor Meler on em va preguntar sobre com poder ajudar el senyor Lifante.

Allí va quedar sorprès de totes les persones que coneixia i l’apreciaven i ajudaven. El senyor Lifante era una espècia de la Monyos, però no demanava res ni duia flors. Va passar pel món deixant empremta i al final va morir en silenci, ja que crec que només se’n va assabentar el seu etern amic senyor Miró, a qui crec que Déu premiarà. Va ser un enterrament amb poca gent ja que no va sortir l’esquela.

D’haver-ho sabut molta gent hi hauria assistit. Qui no coneixia el «Leif»? Tarragona va perdre un personatge curiós.

Temas

Comentarios

Lea También