Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tarragona ENTREVISTA

Kiev Portella: "La música és l’únic art efímer"

L’artista menorquí toca avui dimecres (18.30 hores) en solitari al Conservatori de Tarragona i també a dos pianos amb Miquel Villalba

Glòria Aznar

Whatsapp
El pianista menorquí, concentrat, durant un dels seus recitals. FOTO: Cedida

El pianista menorquí, concentrat, durant un dels seus recitals. FOTO: Cedida

Kiev Portella (1974) és un pianista menorquí amb una sòlida trajectòria internacional. Aquestes festes és el solista del concert de Cap d’Any amb la Banda Municipal de Barcelona sota la direcció de Salvador Brotons a l’Auditori. Però abans, avui, estarà en l’Escola i Conservatori de Música de la Diputació de Tarragona en una  actuació a quatre mans amb Miquel Villalba (18.30 hores). Un recital en què sonarà el concert de piano núm. 2 de Dmitri Shostakóvich però també Chopin o Philip Glass.

Què té de particular Dmitri Shostakóvich?
El concert de Shostakóvich el va dedicar al seu fill i és una mica una paròdia perquè hi ha moments en què s’escolta com si un estudiant practiques al piano. Hi ha molts detalls dins del concert que, segons escrits del fill de Shostakóvich i d’ell mateix, es refereixen a coses de pare a fill, que només saben ells.  

En què s’aprecia musicalment aquesta connexió pare-fill?
Per exemple, el segon moviment és una de les pàgines més maques escrites mai per piano i orquestra. Un temps preciós, molt nostàlgic, que se surt una mica del que és Shostakóvich. Hem de pensar que era una persona que va haver de lluitar contra el règim de Stalin, ell era comunista. Va patir durant tota la seva vida això i fins i tot va estar empresonat. I aquesta peça surt una mica de tot el seu caràcter tan potent que a vegades tenen les seves simfonies.

Amb més sensibilitat?
Sí. Els altres dos són temps molt concentrats, de moltes dificultats tant per la part del pianista com per la de l’orquestra, que en aquest cas seria l’altre piano.

Quina diferència hi ha entre tocar en solitari i amb un altre piano o amb una banda?
Molta. Jo faig la meva part, de piano solista i la part de l’orquestra la fa en Miquel Villalba, que és un company meu del Conservatori de Tarragona. En certa manera sempre intentem imitar els instruments musicals de l’orquestra però mai és el mateix so. És diferent. És un piano.

I amb una orquestra?
Estem acostumats a sentir els enregistraments perfectes. Però quan estàs tocant en directe amb una orquestra o una banda hi ha unes diferències acústiques enormes. Damunt d’un escenari potser estàs a 15 metres del trombó que tu estàs acostumat a sentir super junt. També els timbres són diferents. 

Què instrument de l’orquestra és més difícil acompanyar amb el piano?
El saxo.

Per què?
És el més modern que hi ha, motiu pel qual el jazz s’ha basat molt en ell. I al ser més modern, amb l’escriptura i la tonalitat que utilitzem al piano es fa molt incòmode. És més difícil i també, no sé per quina raó, els compositors de saxo tendeixen a omplir molt la part del piano. 

El mes passat va estar a Amposta, avui a Tarragona, quina relació té amb la demarcació?
Fa 14 anys vaig entrar a una plaça fixa al Conservatori de la Diputació a Tarragona i soc cap del Departament de pianista acompanyant. I estic molt bé perquè la Diputació cuida molt bé els seus empleats. A més, visc al Roc de Sant Gaietà, al mig, des d’on m’és més fàcil moure’m. Soc menorquí i també toco bastant per allà.

És menorquí però amb aquest nom, d’on és la seva família?
De Menorca (riu). Però els meus pares són una mica revolucionaris i a mi i als meus germans ens van posar noms de ciutats. Tinc una germana que es diu Anatòlia i un germà, Nairobi. 

Com a professor, com creu que es pot arribar a la gent jove?
Com passa a altres països, seria necessari que se’ls inculqués des de petits. No dic ensenyar-los, però com a mínim, amb la cultura generalitzada del país, que s’escoltés música i tampoc diré clàssica. Música culta o bona música.

Com ara...?
En tots els estils hi ha bona música i no tan bona. A la clàssica hi ha música que és molt bàsica i en canvi, en música pop hi ha alguna que és extraordinària. L’important és que el nen entengui el missatge que se li dóna, en aquest cas amb la música clàssica, si parlem d’això i que pugui connectar les emocions. És necessari.

De quina manera?
Se’ls ha d’arribar de forma natural, no elitista ni amb tecnicismes. Amb alguna cosa que parli de l’ésser humà i del que sentim tots en aquesta vida que vivim. Formes de fer-li arribar n’hi ha moltes. Jo crec que han de ser les més senzilles possibles. Sempre a poc a poc i si el nen va evolucionant dins d’aquest món que és tan complex, llavors ja es pot entrar en temes. Jo faig conferències al Conservatori i a la Biblioteca Pública de Tarragona i els faig arribar la música amb un missatge molt clar. La gent no tan sols rep l’emoció directament per l’oïda sinó que la seva psique comença a entendre perquè aquell compositor va escriure allò i és quan connecten uns amb els altres.

Vostè què vol transmetre?
Intento contactar amb mi mateix, una cosa que és molt difícil. És el fet de viure el present. Perquè la música és l’únic art efímer. La pintura queda plasmada, igual que la literatura fins al punt que quan un pintor vol rectificar alguna cosa del seu quadre o un escriptor del seu llibre, ho pot fer fins que el publica. Nosaltres no. L’estudiem molt però qui sap si el dia que sortim a tocar en aquella hora en particular estem bé o malament o ens ha passat alguna cosa quotidiana. En aquell moment t’hi jugues tantes i tantes hores de treball que has fet durant mesos.

També entra en joc l’acústica.
I l’instrument. Perquè nosaltres no toquem amb l’instrument que tenim a casa. Si et trobes unes bones condicions, el concert flueix bé i tu també. És quan es produeix aquell moment tan màgic en què pianista i piano són un tot. És una fusió molt interessant, no tan sols en els pianistes sinó en qualsevol música.

Per què bandes sonores i new age?
El 2007 va passar alguna cosa en mi. En els concerts clàssics em trobava massa estancat, massa limitat, no acabava de trobar aquesta connexió amb mi mateix. Vaig començar a necessitar introduir aquest nou gènere dins dels meus concerts perquè trobava que tenia alguna cosa nova a dir. Semblava que els clàssics només podien tocar sonates de Mozart, Beethoven, Chopin, el que sigui, i realment estava mal vist que toquessin música de banda sonora. Per sort, s’ha trencat amb això.

És el que fa vostè...
Intento fer entendre que pots barrejar perfectament banda sonora i new age i que això casa molt bé. El new age el toco donant-li el pes de la música clàssica. Amb les bandes sonores faig el mateix. Agafo una peça de John Williams i hi poso la meva marca personal. 

Creu que la música clàssica encara té l’estigma de ser elitista?
Sí, però és pel tema de l’educació que comentava abans. Encara que pel fet de barrejar les músiques als meus concerts ve gent gran però també molt jove i jo no n’era conscient. Perquè obro el camp. Puc tocar un Clar de lluna de Beethoven o un Nocturn de Chopin, però abans, una peça de Philip Glass, qui componia el Show de Truman, que ja inspira per entendre la peça de Beethoven. Li dono forma al programa des del principi al final perquè m’interessa que el públic s’emporti un missatge, que visqui una sèrie d’emocions, que no es quedi indiferent.

Temas

Comentarios

Lea También