La línia de ferrocarril Tarragona-València

L’1 de març de 1865 els lectors del Diari de Tarragona descobrien a la portada: «Nos dicen de Madrid que en los primeros días del próximo marzo se inaugurará el ferrocarril de Valencia a Tarragona, y si éste deseado acontecimiento coincide con la terminación del de Martorell, los trenes recorrerán los 362 kilómetros desde Barcelona a Valencia en poco más de 13 horas, incluyendo las 4 horas de diligencia que se emplearán para el paso del Ebro. Esto dice el “Diario de Barcelona” y nosotros no añadiremos más sino que así sea».

Aquesta línia de Tarragona a València sortia des de l’actual estació del carrer Barcelona, que havia entrat en funcionament el 1861, el mateix any en què s’havia col·locat la primera pedra de la façana del nou edifici de l’Ajuntament i Diputació, o que la Mare de Déu de la Soledat estrenava un nou mantell finançat «por las señoras de los congregantes de la Sangre nuevamente instituidas», en paraules del col·laborador d’aquest “Diari” Joan Aulèstia.

Tot plegat, poc després que el 1856 s’hagués inaugurat el ferrocarril de Tarragona a Reus, amb estació a l’actual carrer del Mar; que el 1857 tinguem la primera notícia de la Banda de Música Municipal; que el 1858 s’hagués estrenat l’enllumenat públic de gas amb 60 fanals, la fàbrica de gas o gasòmetre –nom mantingut en la toponímia urbana– i la xarxa de conduccions; o que el 1864 s’hagués fundat el Banc de Tarragona.

El gener del mateix 1865, mes i mig abans de la notícia del tren que obre aquesta Maireta, la ciutat havia estrenat els magnífics Nanos Vells per al seguici popular. Era la Tarragona que el vi havia impulsat, afavorida per la crisi de la fil·loxera a França.

155 anys després

155 anys després la ciutat de Tarragona veu com la principal connexió ferroviària amb València, els tren Euromed, desapareix del terme municipal. Ens traiem el barret davant de les explicacions serioses dels col·lectius Promoció Transport Públic i Plataforma de Defensa del Ferrocarril del Camp de Tarragona. Ovació de gala a la seva feina i rigorositat. Les administracions, en plural, estan a les antípodes d’aquestes plataformes ciutadanes. L’alternativa que l’Estat, ADIF i Renfe han presentat és un nyap. No insistirem en el que les plataformes han denunciat.

Però alhora és públic i notori que fa anys que l’Estat espanyol, alternativament governat pel PSOE i el PP, va decidir liquidar la centralitat de l’estació de Tarragona. Malgrat que algunes veus properes a aquestes estructures polítiques i als alts càrrecs de l’Estat han intentat tirar pilotes fores, el cert és que el desplaçament de la centralitat cap a l’estació del Camp de Tarragona no ha anat acompanyada de la imprescindible transformació radical de la N-240, la via més propera a l’equipament ferroviari.

Aquesta és una carretera estatal de categoria nacional que uneix Tarragona amb Bilbao, passant per Valls, Lleida, Osca, Pamplona i Vitòria. Per tant, l’Estat no ha fet els deures. L’estació del Camp de Tarragona s’inaugurà fa 14 anys, el 2006. Lamentable.

Còmplices municipals

És preocupant que l’Ajuntament de Tarragona hagi estat còmplice d’aquest despropòsit en els darrers 12 anys socialistes, 8 d’ells junt amb el PP. Entre 2004 i 2011 i de 2018 a 2019 a Madrid manava el mateix partit que des de 2007 ho feia a Tarragona. De 2011 a 2018 a Madrid tenien el mateix partit que era soci de govern a Tarragona. Per tant, en els 14 anys d’estació del Camp, excepte els darrers sis mesos sempre han coincidit el partit presidencial a Madrid i algun dels socis de govern a Tarragona. Exemple de la molt nefasta gestió dels partits d’abast estatal cap a la ciutat de Tarragona. El bus fins al tren, millor per a un altre dia.