Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La revolució plàstica de Josep Royo

Ràbia. La que desprèn Josep Royo, que començà a viure a Tarragona el 1971, quan pinta; la mateixa que tenia Miró

JORDI BERTRAN

Whatsapp
Josep Royo en el moment de rebre el Premi Tarragonès de creació. foto: pere ferré

Josep Royo en el moment de rebre el Premi Tarragonès de creació. foto: pere ferré

L’artista Josep Royo va rebre dimecres el 18è Premi Tarragonès de creació Lucius Anneus Florus, del Consell Comarcal del Tarragonès en un acte al Teatre Auditori del Morell. Rosa Ricomà, directora del Museu d’Art Modern i membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de la de San Fernando de Madrid, ho té clar: «Amb 24 anys Royo era un gran artista; si no, Joan Miró no l’hauria escollit per treballar amb ell».

Els noms de Miró i Royo estan lligats com a coautors d’una sèrie excepcional de tapissos. Moltes tarragonines i tarragonins, quan de petits entràvem a l’hospital de la Creu Roja ubicat al carrer Maria Cristina, observàvem embadalits uns colors vius i alegres, un estel esquemàtic i una mitja lluna enorme sobre una de les parets del vestíbul. M’hi posaven les injeccions, i havia escoltat la història d’un artista que havia regalat l’obra al doctor Rafael Orozco com a agraïment per la curació de la seva filla, atropellada per un tren el 1966. 

Tapissos per necessitat
Nascut a Barcelona el 1945, Royo aviat visqué a Sant Cugat. «De petit m’agradava molt pintar», explica. Això el portà a l’escola d’art del casal parroquial. El 1959, amb 14 anys, entrà a treballar en una fàbrica, Alfombras y tapices Aymat. Avui a Sant Cugat la casa Aymat està dedicada a l’art contemporani i, sobretot, al tèxtil. L’edifici, d’estil noucentista i realitzat el 1926 per l’arquitecte Ramon Raventós, es destinà a la fabricació de catifes i tapissos gràcies a l’impuls d’un artista tarragoní Tomàs Aymat i Martínez, nascut el 1892.
«Jo no tenia ni un duro i allí em pagaven. No tenia ni idea del que era un tapís. Allí en vaig aprendre», confessa Royo. Diuen les biografies que conegué la tècnica amb Vicente Pascual, qui provenia de la «Real Fábrica de Tapices» de Madrid, manufactura reial per a la fabricació d’objectes de luxe creada per la política mercantilista de la corona espanyola el 1720, amb Felip V.

«Vaig ser-hi uns 10 anys i odiava el tapís! M’agradava la pintura i, acabada la feina, anava a l’Escola Massana de Barcelona», etziba el Josep. «Per això, a casa introduïa modificacions en la tècnica plana de la fàbrica, amb materials no tèxtils com cordes penjants, canyes o pals».

Una exposició col·lectiva a la prestigiosa Sala Gaspar de Barcelona, activa des de 1909 i compromesa amb l’avantguarda, amb obres seves del nou tapís tridimensional i amb segell propi, li canvià la trajectòria. Miró visità la mostra i s’interessà pels treballs que resultaren ser d’un jove de 24 anys. Fruit de la descoberta, sorgí el Tapís de Tarragona, gestat a Sant Cugat, presentat el 1970, regalat a la Creu Roja de Tarragona i exposat ara al Museu d’Art Modern. 

Farines de peix
Després, el 1973, Miró necessitava fer tapissos molt més grans. «El primer de mides gegantines era de 6 per 11 metres per al World Trade Center de Nova York. Per això vam buscar un espai únic, una antiga fàbrica de farines de peix a Tarragona, al número 1 del carrer Castaños, on vam construir i instal·lar un teler», relata Royo que vivia a la ciutat des de 1971 on era professor de tapís de l’Escola d’Arts i Oficis. «Amb el meu equip vam fregar el terra durant setmanes perquè fotia una pudor espectacular».

Descriu el barri com una zona amb gent humil. «De vegades m’havien demanat si em podien encarregar una catifa, que és el que els havíem explicat que hi fèiem. Sempre els responíem que teníem molta feina», bromeja. D’allí sorgiren tapissos esplèndids elaborats sobre cartrons gestats per Miró, Antoni Tàpies o Eduardo Chillida, amb relleus, volums, trenes, grans nusos, sacs, paraigües, guants, llaunes o pots. La Farinera de Josep Royo fou el veritable cert d’art contemporani de Tarragona.

Temas

Comentarios

Lea También