Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La víbria entra en la història

Mutacions. Les bèsties es transformaven freqüentment en l’edat mitjana i l’aparença i atributs eren sovint intercanviables

Jordi Bertran

Whatsapp
La víbria o au drac en una biga de la catedral. Foto: Imatge extreta d’Embigats goticomudèixars al Tarragonès, d’Isabel Companys i Núria Montardit, Diputació de Tarragona.

La víbria o au drac en una biga de la catedral. Foto: Imatge extreta d’Embigats goticomudèixars al Tarragonès, d’Isabel Companys i Núria Montardit, Diputació de Tarragona.

El 1993 la Colla Diables Voramar del Serrallo volia incorporar-se al seguici, i treballà un bon projecte d’una figura inexistent aleshores i no documentada en la història de les nostres celebracions. Era la víbria que, a partir de fonts heràldiques rastrejades pel membre de la Comissió assessora, Dídac Bertran, fou transformada per Jordi Alasà en disseny efectiu i pel desaparegut Josep M. Agustí, de Montblanc, en carcassa.

No els negaré que els sectors més rancis no van estar gens contents que la Comissió dictaminés que, sense notícies històriques tarragonines, la víbria entrés al seguici. Amb els anys la progressió d’investigacions que desenvolupem a la Universitat Rovira i Virgili ha aportat dades que justificaven la inclusió no sols pel context festiu català sinó també per noves notícies locals.

Les imatges coincideixen amb el primer protocol tecler

Per Santa Tecla de 1993 gaudíem d’un seguici en ple procés de recuperació mentre que la modernitat brillava al programa. Grups de plena actualitat aleshores, com Los Manolos –feia un any havien tancat els Jocs Olímpics de Barcelona– o Lax’n’busto, omplien dues nits la plaça de la Font, la Mondragón l’avinguda Marqués de Montoliu, el brasiler Jayme Marques la plaça del Rei, o Raimon el Camp de Mart. 

La gent de certa edat aplaudia Los Panchos a la Verdaguer, La Maña al Camp de Mart, o ballava dues nits a la Rambla amb la Maravella i la Marabú, i fins a 14 grups de rock tarragonins eren en programa. A la plaça de la Font hi havia revetlla dues nits, i el teatre de carrer internacional emergia matí i vespre. 

Emblema reial
La víbria, síntesi de dona, drac i àliga fou la bèstia fixada en l’emblema reial de Pere III el Cerimoniós, Joan I el Caçador i Martí I l’Humà, entre 1336 i 1410. Noves investigacions permeten pensar que a Tarragona actuà alguns anys dins la forquilla entre 1347 i 1380.

Coetània és una joia de la catedral: el sotacor de la sala del tresor, part inferior d’un cor d’una capella desapareguda que avui actua com a sostre. Investigadors com Josep F. Ràfols, Josep Vives, Isabel Companys, Núria Montardit –aquestes amb un magnífic treball de 1983–, Licia Buttà i Antonio Conejo –en estudis recents– han posat en valor l’espai i el meravellós embigat. 

Les il·lustracions medievals són les fotografies de l’època

Presenta escenes molt realistes, com la zoologia naturalista amb animals de la vida quotidiana. L’espectacle i la festa també hi tenen un pes clau. Veiem músics i instruments minuciosament dibuixats i pintats, o dansaires amb indumentària i attrezzo detallats, com en un ball d’espases. 

Amb tota la prudència que vostès considerin, el bestiari considerat fantàstic o mitològic està concebut amb la mateixa voluntat gairebé fotogràfica. Companys i Montardit identificaren el que denominen «au drac», prototipus del drac. També hi reconegueren altres «monstres».

Víbria pintada
El pas dels anys i l’emergència de nous estudis classificadors del bestiari permet adonar-nos d’alguns detalls per comparació amb les morfologies europees. L’au drac, o simplement drac, és predominant. 

Fins i tot fa pensar en una mateixa figura que per la seva popularitat és repetida per l’autor o autors. Una de les aus drac és molt suggerent perquè compta amb una protuberància en la part frontal del cos que la separaria del model genèric del drac. És el tret iconogràfic distintiu de la víbria.

Si tenim en compte els escuts veïns dels arquebisbes Sancho López de Ayerbe i Pere de Clasquerí, figures claus en l’origen del Corpus i Santa Tecla, aquestes bèsties poden reflectir la realitat espectacularitzada que la ciutat construïa, sota l’empara d’aquests personatges. No és un tema menor que les celebracions principals i perpetuades durant segles són les instaurades o potenciades per aquestes dues dignitats eclesiàstiques.

Temas

Comentarios

Lea También