Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Maties Palau, ‘El pintor que cremava els seus quadres’

L’historiador Francesc Marco-Palau publica un llibre dedicat a la trajectòria vital i artística del seu tiet avi, el celebrat artista montblanquí 

Maria Victòria Bertran

Whatsapp
‘Montblanc’, una altra de les tintes xineses de Maties Palau Ferré en què la muralla de la Vila Ducal és protagonista.  FOTO: Cedida

‘Montblanc’, una altra de les tintes xineses de Maties Palau Ferré en què la muralla de la Vila Ducal és protagonista. FOTO: Cedida

Maties Palau Ferré va néixer el 1921 a Montblanc. Era el petit de tres germans, després de dues nenes, i sempre va tenir molt clar que es dedicaria a l’art tot i que, per tradició, havia de tenir cura de l’empresa i de les terres. Segons una anècdota familiar, quan tenia vuit anys es va posar malalt i va haver de passar pel quiròfan. En veure que el metge i la família estaven molt preocupats per ell, la criatura li va dir al doctor: «Ja pot operar, perquè jo no em puc morir; seré un gran pintor».

L’autor, Francesc Marco-Palau, i la seva germana Rosa de les Neus, amb qui col·labora a donar a conèixer la figura del pintor. FOTO: Cedida

Des del principi, doncs, la seva estrella va brillar amb força. Com ens desvetlla ara el seu nebot-net, l’historiador Francesc Marco-Palau, en el seu darrer llibre, El pintor que cremava els seus quadres,  la vida de l’artista montblanquí, que també va ser escultor i ceramista, mereixeria una pel·lícula, i no només perquè, obligat per contracte a pintar per metres quadrats, decidiria cremar les seves obres.

‘Noia amb gladiols’, una de les obres en tinta xinesa que es pot contemplar a la Casa Museu Palau Ferré de Montblanc. FOTO: M. Victòria Bertran

El llibre, una història d’art, passió i sentiments, l’ha editat Gregal. Prologat per Màrius Serra, acaba de veure la llum després de la seva presentació ahir dissabte a l’Ajuntament de Montblanc. Francesc Marco-Palau ha volgut emprar «un llenguatge planer, defugint tecnicismes, deixant de banda interessants debats estètics i generacionals de l’art català del segle XX». El Diari us n’ofereix un tast.

París, sempre París

«Palau Ferré coneixerà un París de postal, el dels anys cinquanta, on tenia lloc una combinació exquisida. D’una banda, s’hi trobaven les noves tendències del disseny i de la moda, amb els anys daurats de l’alta costura i el prêt-à-porter. D’altra banda, encara era una ciutat ideal per a la vida bohèmia que lletraferits i artistes podien continuar portant, tal com a finals del XIX i el primer terç del XX, ja fos als carrers estrets i amb pendent de Montmarte, sota l’atenta mirada del Sacré-Coeur, ja fos als cafès filosòfics de Saint-Germain, com el Cafè de Flore.

Aquelles terrasses eren freqüentades a parts iguals per escriptors, militants comunistes i membres de la Nouvelle Vague. En aquell marc convivien en un mateix món cultural els nous looks de Dior i Chanel, alguns enfants terribles que destacaven en els rodatges cinematogràfics del moment i, també, els records d’uns anys vint que havien suposat una idealització total del que eren les arts plàstiques. És allà on –com recordava recentment el periodista Jordi Cervera– Palau Ferré va establir amistat amb l’aleshores estudiant d’arquitectura Farah Diba, la que després es convertiria en l’esposa de shah d’Iran, amb qui marxaria a l’exili després de la revolució de 1979».

Una sentència: pintura a metres quadrats

«Després de la sentència del Tribunal Suprem, Palau Ferré torna a dubtar. Què ha de fer? Entre el jutjat reusenc, l’audiència territorial i el Suprem, el periple judicial s’ha allargat més del que hauria desitjat i, a sobre, n’ha sortit perjudicat. Tot, per haver acceptat un contracte de mecenatge que no li era gens necessari. Tot, per uns terrenys que mai havia gaudit. Ara, davant seu, com una paret blanca que hom ha d’aconseguir saltar en somnis, Palau Ferré només hi té 42 metres i vint centímetres de tela. Un llenç en blanc de dimensions impossibles, inabastable per algú a qui se li han acabat les ganes de pintar, a qui la justícia obliga, a qui lleis han condemnat a haver de ser creatiu a la força».

...I la crema de quadres

«Maties continuava trist en ser conscient que durant aquells anys la seva producció havia estat limitada i marcada per unes pautes externes, contractuals, econòmiques, i no per la lliure voluntat de crear de la qual disposen els artistes quan la inspiració els fa produir bellesa, gràcies al seu domini tècnic, per l’aplicació de tintes pictòriques acolorides sobre la tela. Per a ell, tot plegat havia estat un cop dur, un laberint agre del qual havia aconseguit sortir no sense penes i treballs, no sense haver de pintar a desgrat metres i metres de tela per un contracte que més hauria valgut llegir abans de signar, o desestimar abans d’acceptar afalacs generosos que l’havien entendrit. Se sentia decebut amb el món i no sabia com superposar-se d’aquella situació asfixiant. El dol era intens i podia allargar-se. Què havia de fer?».

Els valors de la llibertat i la solidaritat

«No cremarà més quadres, però tampoc tornarà als cercles artístics que sempre havia defugit. No participarà en inauguracions de galeries ni vendrà les seves pintures a inversors sense ànima. No canviarà de vida, continuarà vivint a Montblanc, continuarà anant a l’estudi cada matí i continuarà pintant. Ara, les seves pinzellades seran més alegres, les seves figures seran més vitals, les seves composicions tindran tota la llum que li produeixin els pinzells».

Temas

Comentarios