Més sirenes d’emergència, de debò?

Per tal que siguin elements útils cal una feina constant, reiterada i permanent d’informació a la ciutadania

NANI RODRÍGUEZ PEREA

Whatsapp
Imatge d’arxiu de la sirena d’emergència de l’IES Vidal i Barraquer. FOTO: L.M.

Imatge d’arxiu de la sirena d’emergència de l’IES Vidal i Barraquer. FOTO: L.M.

Fa uns dies hem conegut que s’havia pres la decisió d’instal·lar tres noves sirenes a Reus, i Salou per activar-les en cas d’una emergència en la indústria química. De debò?

Moltes vegades quan es parla de la nostra àrea, de indústria química, de risc antropogènic, d’emergències, de informació a la població, em dona la sensació que o no s’entén el problema, o algú pren decisions sense conèixer la zona, o que el comercial que ven aquests equips és un nou Jaume Canivell de la Escopeta Nacional o.... ja no sé què pensar.

Les sirenes, són eines, eines útils, però només són eines. No són, ni han estat mai solucions. Per tal que aquests elements d’avís siguin realment útils cal una feina constant, reiterada, i permanent d’informació, d’explicació, en definitiva de comunicació. Cal que la gent que algun dia, en algun moment escolti la seva veu cridanera, sàpiga que vol dir, com identificar l’avís de confinament, quin és el so que indica la fi de l’emergència. És a dir cal que algú es prengui la molèstia d’explicar.

La comunicació de risc és imprescindible, necessària, indispensable, i obligatòria, però si no és amb aquest esforç les sirenes no serveixen absolutament de res. La població que es pot veure afectada per algun accident en la industria química de Tarragona ha de conèixer, (és obligació imposada per lleis europees), on viu, i a quin risc està sotmesa. Què fa l’administració (legalment responsable de la seva seguretat) per complir amb aquest compromís?, posar sirenes. Això, distingits senyors , és greenwashing o el que coneixem com política d’aparador. Crec que hi han diverses administracions implicades en el tema, i suposo que el sector industrial també ha estat consultat per prendre aquestes decisions. Així, espero que algú posi una mica de seny i es prengui seriosament la importància d’aquest problema. Solucions hi han, més senzilles, més econòmiques i més efectives.

Quan arribes a Andorra o a qualsevol altre país, reps missatges al mòbil on algú t’informa que has canviat la companyia de telefonia, que et facilita el nou telèfon d’emergències, les tarifes que et cobraran, etc... ¿Seria tan difícil establir un sistema d’avisos d’emergències d’aquest tipus???.

Les dificultats tecnològiques estan plenament superades, és més econòmic que fer campanyes de comunicació permanents i constants, permet també informar a la població d’altres emergències, aiguats, incendis, desvinculant el concepte de risc exclusivament de la industria química. Possibilita a aquells responsables polítics que tenen por d’activar les sirenes, enviar missatges preventius, menys arriscats per les seves expectatives electorals.

Un pregoner digital per comunicar a la població temes del seu interès, especialment en el cas d’emergències. L’element més important en la gestió comunicativa del risc, en qualsevol situació, és sempre la confiança en l’emissor del missatge. És imprescindible que aquell que diu que cal fer, com actuar, en una emergència, generi credibilitat en els seus receptors, d’altre forma no funciona. Si us plau senyors responsables de les decisions sobre la gestió del risc a Tarragona, és important que s’ho prenguin seriosament.

Temas

Comentarios

Lea También