«No ens hem d'identificar amb el que ens passa»

El tercer disc en solitari de Joan Masdéu és Innocents. Tot i les diferències musicals amb els anteriors, manté la banda de cara a la gira que comença demà a la sala Luz de Gas de Barcelona. Dissabte serà al Teatre Bartrina de Reus, a casa seva. L’àlbum el va publicar a l’octubre. Ha arribat el moment d’exhibir-lo davant del públic.

Amb ganes de començar ja?

Sí, perquè a més ha estat un disc que s’ha gestat molt a poc a poc. Ha tingut un plantejament molt diferent de tots els altres discos que havia fet abans.

En quin aspecte?

Normalment assajàvem les cançons que havia preparat en un local i després ens tancàvem un mes o un mes i mig a l’estudi i ho fèiem tot de cop. Aquí vaig canviar de tàctica. Volia que el disc anés esdevenint. S’ha anat fent durant un any i per blocs de cançons.

Què vol dir?

De dues en dues. Volia que cada vegada que anéssim a l’estudi ens centréssim en una cosa més concreta. Ho hem fet en tres etapes. Amb l’afegit que quan vam fer la primera tanda, totes les cançons que inicialment tenia preparades van quedar totalment descartades i vam tornar a posar els marcadors a zero. La continuïtat del disc depenia que tingués noves cançons i això ens ha permès cada vegada centrar-nos només en un parell de temes. El disc s’ha anat construint a temps real.

Que el procés de gestació hagi estat tan llarg ha canviat el full de ruta inicialment previst?

El relat del disc no, al contrari. Ens ha permès no despistar-nos de la premissa inicial, que era fer un disc molt d’essència. Pel que fa al relat, evoca molt la consciència d’un. És un viatge una mica iniciàtic en l’aspecte intern. També he buscat que la instrumentació i fins i tot la manera de compondre anés acompanyant aquest concepte. L’esforç aquest cop ha estat intentar dir el màxim de coses amb el mínim d’elements. És el disc més curt que he fet mai i és el que més m’ha costat fer.

Per què?

M’he hagut de replantejar la manera de fer cançons. Volia que tot allò que es pogués dir amb tres acords no es digués amb set. Això porta molta feina, però estic content perquè el resultat han estat unes cançons molt més directes i incisives. 

Innocents. Qui?

Una mica tots nosaltres. El títol és en plural i sense articles. No assenyala ningú en concret però ens interpel·la a tots. M’agrada dir que és un disc d’amor, però en aquesta ocasió cap a un mateix. Et posa davant d’un mirall i et dona permís perquè les coses es vagin produint i sobretot atorga el veredicte d’innocència davant d’un mateix. D’alguna forma tots arribem en aquest món innocents.

Encara se’n considera, d’innocent?

El fet d’anar perdent aquesta innocència és el preu d’anar pagant aquesta experiència de viure. De creuar-te amb les teves ombres, amb les teves clarors, encerts, desencerts... I és un fet inherent a l’experiència de viure. L’important és no identificar-te amb allò que ens passa. No som allò que ens passa. Nosaltres ja som d’abans. Si ens creiem que som allò que ens passa aquí sorgeixen les diferències. A partir de la diferència neix el sentiment de culpa quan et sents inferior, o els judicis quan et creus superior. I això és ego. I l’ego és patiment i és dolor. 

Al disc diu: «Per poder-se aixecar s’ha d’haver caigut abans». Caure és part de la innocència?

Segurament. Però la innocència per a mi és acceptació, no pas resignació. 

Vinculem la innocència a etapes primerenques de la vida, però en certa manera tots aspirem a superar això.

En el fons jo crec que es tracta de no pensar tant. Ens anirà com ens hagi d’anar. I ja anirem identificant aquelles coses que volem o no volem. 

Ho diu com si no tinguéssim gaire control sobre la vida.

Bé, però és que la majoria de coses passaran igualment, vulguem o no. Es tracta d’acceptar-ho i intentar fer el possible. Però sense identificar-nos en aquella desgràcia o aquell triomf. Ser capaços de reconèixer-ho, abraçar-ho, però sense identificar-nos-hi. 

També parla del concepte del «bon amor». Què és?

Vindria a ser aquell que tracta d’igual per igual. Ni per sota ni per sobre. És aquest punt d’equilibri que a vegades costa tant de trobar quan no sabem deixar de banda aquestes diferències que comentàvem abans.

L’últim tema és ‘L’aura’.

Pretén donar les gràcies de les coses positives d’una relació, encara que cadascú hagi agafat el seu camí. En comptes de quedar-te amb les coses dolentes, agafa les bones i tot allò que t’han aportat. En el fons tots som com miralls. El que detestem del que tenim davant, al final, si ens hi fixem bé, no deixen de ser projeccions d’un mateix. I això a les relacions passa molt.

A ‘L’aura’ acaba parlant de la platja Llarga i de la del Miracle. Hi ha vinculació amb Tarragona, entenc.

Sí. Sempre m’agrada fer una picada d’ull al territori, perquè situa bé la història i és una manera de marcar l’origen d’un mateix. En altres discos hi he posat el Mestral de Reus, el Montsant, ara el Miracle... Situes la història en el context real on et passa i que et generen les vivències que donen pas a les cançons.