Passat el pont, davant el segon xiringuito

Acalorada i contenta per haver aconseguit aparcar, m’aturo a l’ombra que ens regala el pont, sembla fet expressament per posar-se la crema solar i, sobretot, per viure un moment màgic i especial. Des d’allí sota, m’imagino que estic captant una imatge per al reportatge Las mejores playas del mundo. Visualitzo que l’objectiu de la càmera és el que dibuixa l’arc del final del túnel, preparat per captar la llum i l’energia de la nostra platja. No és el primer cop que tinc aquesta sensació, el mar és viu i ens està parlant. Sembla que ens vulgui avisar que aquí ell és l’amo i que la fina i daurada sorra no és nostra. El déu Neptú ja ens ha demostrat massa vegades que, quan treu la seva ira, és capaç d’arravatar-nos-la. Ens recorda que el que estimem, ho hem de cuidar, que res és gratuït, i que hem de gaudir de les coses quan les tenim i, sobretot, si en som mereixedors.

Com gairebé sempre, però últimament menys carregada -els nens s’han fet grans i ja no cal portar tot el repertori de cubells, inflables i pales a sobre-, em dirigeixo al punt de trobada. Davant del segon xiringuito; de fet, és una manera de parlar... perquè ja no queda res d’aquella guingueta on tothom era conegut i prendre un tallat amb gel era un autèntic plaer. Aquest és un punt estratègic, on fins i tot un diumenge del mes d’agost et pots relaxar sense escoltar la conversa dels del costat.

Jo sóc de les de cadireta, quasi amb els peus dins l’aigua. La meva relació amb el mar és curiosa: puc comptar amb una mà les vegades que em mullo per sobre el melic durant un estiu, m’encanta sentir la brisa, banyar-me fins als turmells, però poc més. No sé si és respecte o simplement que sóc fredolica.

Ubicar-me a primera línia em permet poder passar revista als qui com jo tenen el ritual de ‘fer la llarga’. Els de sempre, molts tarragonins i algun forà, que gaudim habitualment dels pocs més de tres quilòmetres d’una de les avingudes més boniques del món. No podria escollir com m’agrada més ‘fer la llarga’, caminant o corrent, sola o acompanyada, endinsant-me fins al Bosc de la Marquesa o únicament tocant roca i fent mitja volta. Sigui com sigui, és un costum que desitjo no perdre mai.

Curiosament, de petita no anava gairebé mai a la platja, de fet, els meus records són pocs i no gaire bons. Tenia una estranya al·lèrgia al sol, per la qual cosa allò que per a la majoria de nens era la diversió de l’estiu, per a mi era un autèntic patiment. Si algú m’hagués dit que amb els anys es convertiria en una passió, no me l’hauria cregut.

M’he permès la llicència d’autoproclamar-me ambaixadora de ‘la Llarga’, compartir aquest idil·li amb els meus és molt gratificant; la felicitat del Ramon després d’haver creuat tota la platja nedant, les llargues jornades d’agost amb la meva germana, els nens i les amigues (para-sols, entrepans i síndria incloses), els més de 15 anys gaudint del càmping amb les companyes del rugbi, i veure els meus pares descobrir-la passats els 70, em reafirmen el que ja sé des de fa molt temps: som uns privilegiats.

Com a tarragonina i enamorada de la meva platja, només demano al seu propietari que permeti a les generacions futures poder viure-la i, si no és gaire demanar, el dia que arribi el meu moment, em deixi fondre’m en els seus braços.