Más de Tarragona

Per tu ploro, Francesc Garcia

Històries de Casa Boada

Eduard Boada

Whatsapp
Tresc discs de Paco García, el dia que va transcendir la seva mort la seva música va sonar a Casa Boada. foto: @eduardboada

Tresc discs de Paco García, el dia que va transcendir la seva mort la seva música va sonar a Casa Boada. foto: @eduardboada

Francesc Garcia havia treballat al Port de Tarragona, aquest va ser el seu mitjà de vida. La seva gran vocació va ser la música, i molts el recordem tocant el flabiol amb el Ball de Bastons de Tarragona o recorrent els carrers de amb la gralla. Persona molt vinculada a les festes, i en especial a les de Santa Tecla, d’on va ser nomenat Tecler d’Honor (2001), fet que el va omplir d’alegria ja que no ho esperava. Va compartir el reconeixement amb els seus companys festers. També va ser nomenat Perpetuador de les Festes (2005). Va ser president del Ball de Bastons de Tarragona (2013-2016).

A la Part Alta era conegut per tothom, també era popular com a músic i persona que col·laborava amb tot el que podia. Estava obert a tothom i les seves actuacions eren celebrades allà on actuava. La seva dilatada vida artística li va permetre editar diversos discs que jo he guardat com un petit llegat que podré escoltar després del seu traspàs a l’eternitat. El Paco em va regalar aquests discs com a record i la veritat la va encertar, els guardo juntament als de Francisco Garrido i Bernardo Ríos, amb qui tantes vegades va compartir escenari. Ara amb aquests discs sempre formarà part del record de molts tarragonins. Va ser un dels primers artistes que va actuar amb Mon Camp tarragoní, fundat per Antoni Panadès i aleshores amb Pere Godall com a director musical.

Amb Francesc Garcia jo també hi vaig compartir escenari molts anys, uns trenta, en un dels dar-rers actes de les festes: el còctel a la residència de la Mare de Déu de la Mercè, on Paco m’acompanyava i actuava amb la seva orquestra. De fet el vaig conèixer allí i ens vam fer amics. Jo a la seva orquestra l’anomenava orquestra invisible, ja que realment només actuava ell i la seva dona Loli. L’orquetra era a base de teclats i pregravats, tot i que algun cop l’havia acompanyat algun amic que convidava. Els músics sonaven però no se’ls podia veure ja que eren gravats. Junt a la seva música jo preparava el tradicional còctel de la Mercè, que fa molts anys que es fa, i xocàvem les copes amb els residents, amb la música del brindis de la Traviata de Verdi. El Paco em va acompanyar durant tres dècades, també deixant-me es seus micròfons. L’any que vaig fer el pregó de la Mercè també em va preparar tot l’equip de so. Recordo l’any que en aquestes festes va portar un artista tarragoní amb qui va formar parella i van entusiasmar els residents, era el cantant i director d’orquestra Jordi Català, nom artístic de Jordi Freixa. Aquest recital em ve al cap com una cosa única, era de cançó catalana. Són records que apareixen en circumstàncies que acostumen a ser tristes, però la vida és així.

Toca el que toca i els músics ho saben. Un dia el Paco em va dir que tocava el saxofon i em va fer gràcia ja que és l’instrument que jo tocava quan vaig fer la mili. Poder canviar una arma bèl·lica per un instrument musical, a més un saxo ple de melodia, va ser una gran cosa. Sé que per al Paco la Part Alta era tot, i sempre tenia molts projectes, molts junt amb el Jordi Morant, el fill de qui tant va escriure de la gent de Tarragona. No se si el pas per la vida de Francesc Garcia deixarà petjada, però crec que la seva música tornarà, com les modes. Recordo la seva fidel esposa que el va acompanyar en tot, i també en el món de la música. M’agradaria transmetre-li el meu condol. Escric això des de hospital sociosanitari de Santa Tecla Llevant i no vaig poder donar-li l’últim adéu, però amb la ment vaig elevar la meva pregària a l’altíssim ja que era un home bo.

Darrerament Francesc Garcia actuava a residències de la tercera edat, on hi duia aquella música que els recordava la seva joventut. Els ball del fanalet o el del ram eren clàssics de les festes majors que va rescatar de l’oblit en els seus concerts.

Durant una temporada l’Ajuntament de Tarragona va agafar voluntaris jubilats per regular el trànsit ala sortida dels col·legis, ell i la seva dona molts dies regulaven el trànsit davant de les Dominiques. Sempre ho feia amb un somriure i de tant en tant donava algun caramel o petites joguines als nens. Era molt aficionat al Gimnàstic i quan el Nàstic guanyava o perdia, sempre l’afectava per bé o per mal.

A Francesc Garcia li encantava l’entrepà de llangonissa amb rovellons. De tant en tant venia amb el seu cotxe i en demanava quatre o cinc. Suposo que després a la feina deurien fer festa major.

Tarragona està trista perquè se n’ha anat un artista de casa. El Paco no podia anar pel carrer sense que constantment l’aturés gent per saludar-lo i explicar-li problemes i coses de la ciutat. Des de l’hospital estant vaig poder parlar amb l’amic Antonio López, que no acabava de donar crèdit a la mort del Paco ja que només tenia 68 anys. El senyor López és president de l’associació del Roser i amb ell vaig repassar les vegades que Francesc Garcia havia actuat a la plaça del Fòrum-carrer Merceria. Des de l’hospital també vaig parlar amb l’amic Pep Escoda, que em va explicar que té fotos del Paco. Una idea per al senyor Pau Ricomà seria que una foto de Paco Garcia pogués estar a la casa de la Festa, seria un homenatge a un home que va formar part íntima la festa.

De fa anys tinc una foto seva dedica penjada al bar, aprop de la de Henry Ford. Aquests dies un dels vidres exteriors de Casa Boada hi hem col·locat durant set dies un dels discs de Francesc Garcia com a petit homenatge, a l’igual que vam fer quan va morir l’escriptor Ferran Gerhard, que hi vam col·locar un dels seus llibres durant una setmana. Aquells duets que el Francesc feia amb la Loli no tornaran, però el més importat és que el Paco va ser feliç amb el seu art. La seva imatge passarà a formar part de la història festiva de Tarragona.

Temas

Comentarios

Lea También