Prades, sabor de roure

Era l’any 1974 i com el meu bar era petit això em permetia conèixer persones que venien i amb qui hi vaig compartir moments que han perdurat en el temps. Així vaig conèixer a Ramon Bruguera –gerent de la Clínica Corachan–, Vicent Ramos i Miquel Carrió, i parlant amb ells va sorgir el tema de crear un còctel per a cada poble.

Aleshores el Miquel Carrió em va dir que el volia fer a Prades, tenia ganes de fer coses i la meva resposta va ser un sí. El senyor Miquel Carrió treballava en el món de la floristeria i tenia uns cultius a Prades; després la seva filla va posar una floristeria a la Rambla Nova i a Governador González. Carrió era amic d’Antoni Verdú, alcalde de Prades. Em vaig entrevistar amb el senyor alcalde, que va venir a casa meva i vam posar en marxa una idea que requeria de molta col·laboració. Després ens va convidar a dinar a casa seva a tot el grup.

L’any 1974 vam fer un còctel a la plaça Major amb una explosió de bombolles

El còctel es va fer a la plaça Major, on hi ha la típica font. La plaça es va omplir i hi va haver còctel per a tothom, i refresc per als nens. El curiós d’aquest còctel és que quan se servia, en cada got hi havia una explosió de bombolles ja que hi havíem posat una petita quantitat de sidral i les bombolles aportaven alegria a la festa. L’ambient va ser molt familiar. Hi va haver parlaments de les autoritats i recordo que el senyor Verdú tenia una gran il·lusió pel poble i visió de futur. L’alcalde va dir que el còctel es faria cada any, però no va ser així. Qui sap, potser va servir de llavor per a la Festa del cava? 

El Diario Español hi va enviar a Pedro Peralta i Daniel de la Fuente Torrón. El reportatge el va escriure Pedro Peralta, que era el més jove de la redacció, amb fotografies d’arxiu de Segú Chinchilla. En la peça també s’hi fa un repàs als llocs més bonics del poble. Peralta diu que s’hi van servir 600 litres de còctel, amb 450 ampolles de vi gentilesa del senyor Joan Mestre, de la Unió de Reus, també sucs i licors. Vam utilitzar dotze portadores. Els còctels sempre els havia de pensar tenint present el que ens donaven. El cost era zero. «Prades, sabor de roble», que aquest era el nom del còctel, també va tenir repercussió a la televisió ja que va sortir al programa de TVE Sobre la marcha. 

Qui sap si aquella iniciativa va ser la llavor per a la Festa del Cava?

A part, es va filmar un documental en format cinema que va ser un cant a Prades, i on s’hi veia l’inici del dia, el poble i el desenvolupament del còctel. Va ser dirigit pel senyor Jaume Montanera, un dels impulsors de l’agermanament de Tarragona amb Klagenfurt. Vaig perdre el contacte amb ell, era enginyer i cineasta. Si hi pogués tornar a parlar seria meravellós.

El senyor Josep Callau, a qui havia conegut anys abans, quan tenia l’Hostal Rosamar de La Pineda, va fundar a Prades el Racó d’en Manelic. Ell era un amant de la cuina de muntanya, de la farigola i de la poesia. Era amic de mossèn Ramon Muntanyola, el famós poeta i mossèn de Salou. Recordo un cop que parlant amb Mn. Muntanyola em va dir, parlant dels llocs on havia fet de rector: «jo vinc d’un poble que és un cul de món, i ara m’han posat en un poble que és un món de culs». Això m’ho va dir a Salou, era una persona planera i amb un gran sentit de l’humor. 

El senyor Callau, gran enamorat de Prades, sempre em portava patates i farigola. Guillermo III de Grau-Moctezuma també va visitar Prades i va fer un dinar al Racó d’en Manelic. Tot això són records. El senyor Antoni Verdú, Pedro Peralta, Daniel de la Fuente, Miquel Carrió, els prínceps Grau-Moctezuma ja no hi són, només em queda el record dels amics que he tingut a la vida.

Un cop, quan s’estava construint El Corte Inglés a on hi havien les Cases dels Mestres, un veí de Prades em va dir que ells ja el tenien El Corte Inglés, des de molt abans de que arribés a Tarragona. Jo vaig riure i la veritat és que no donava massa crèdit a les seves paraules. 

El que passava és que a Prades hi ha una tenda d’aquelles de poble on s’hi ven de tot i –sigui quin sigui– solventen els problemes de la gent. Després vaig conèixer el fill dels amos d’aquesta tenda, el Carlos Altés, estudiava a Tarragona i sempre m’explicava coses. Si busquen un rètol amb el triangle dels grans magatzems no l’hi trobaran, però la botiga de la M. Rosa Mariné és al carrer Major.