Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Quan el groc es rebel·la des d’una flor

Espigolar. Separar la flor groga de la ginesta del seu tronc per després tirar-la a la processó del Corpus

Jordi Bertran

Whatsapp
Ramon Felipó recorre la literatura catalana per mostrar l’ús metafòric de la ginesta com a flor reivindicativa. foto: J. Bertran

Ramon Felipó recorre la literatura catalana per mostrar l’ús metafòric de la ginesta com a flor reivindicativa. foto: J. Bertran

Clavells, crisantems, roses, gladiols, margarides i lliris són algunes flors que han estat protagonistes als cementiris per Tots Sants. Volen portar-hi un alè de vida. Avui, però, els parlem d’una altra flor, la ginesta, a propòsit de l’aparició del llibre “La ginesta. Flor nacional de Catalunya i d’altres símbols catalans”, de Ramon Felipó i Oriol (Llibres de l’Índex).

Felipó és una patum del patrimoni immaterial. Nascut a Manresa el 1950, no hi ha viscut mai. Es considera berguedà i és un dels especialistes més notables d’aquesta manifestació del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat que és La Patum de Berga, de la qual l’avi n’havia estat administrador el 1909. 

El vincle de la ginesta amb aquesta celebració fou el punt de partida del nou llibre. «Els berguedans tiràvem tones de ginesta des de balcons i finestres al pas de la custòdia en la processó del Corpus», explica. «Era i és una flor gratuïta, fet que la féu immensament popular». Per contra, «només els rics podien llençar flors de pagament». 

El cas de Berga no és únic. El novel·lista vallenc Narcís Oller narra la processó del Corpus dins “Croquis del natural”, òpera prima publicada el 1879 i amb evidents traces realistes: «los gegants passaven dessota els balcons, resistint amb igual passivitat que un roure la nevada, una pluja abrumadora de paperets i ginesta».

El poeta Jacint Verdaguer descriu el Corpus d’Argentona el 1899: «Los carrers i les places estaven tan sembrats de flors de ginesta... i roselles, que dolia haver-los de trepitjar».  Són textos que el Ramon presenta en el treball per avalar que aquesta flor és identitària de Catalunya, més quan, tant en els camps com en altres casos com les catifes festives, barreja el seu groc amb el vermell de les humils roselles. 

Flor d’escriptors

Llicenciat en dret, amic de l’escriptora fortament vinculada a Tarragona Maria Aurèlia Capmany, i membre de les plataformes universitàries del PSAN a les acaballes de la dictadura, compila fragments d’homes de la Renaixença com Àngel Guimerà i Joan Maragall, modernistes com Santiago Rusiñol, noucentistes com Josep Carner, i mestres fora de qualsevol corrent com Josep M. de Sagarra o Josep Pla.

Domina els versos de poetes del Camp de Tarragona com el reusenc Francesc Bartrina –«Lo ramet de ginesta» (1867)–  o el selvatà Ventura Gassol: «La grogor de la ginesta / quina enyorança que fa! / Catalunya! Catalunya! / bé tardes prou a arribar». 

Amb tots, l’autor de la lliçó inaugural el Postgrau en Gestió del Patrimoni Local, de la Universitat Rovira i Virgili i l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, traça un recorregut del seu ús com a reivindicació nacional catalana. El poeta Salvador Espriu havia estat dels darrers a emprar-la en aquest sentit. Gràcies al fet que Raimon en musicà «Inici de Càntic en el Temple», esdevingué himne de tota una generació en defensa dels drets polítics nacionals dels catalans. 

Enmig del setge del franquisme a la cultura i llengua catalanes, el 1965 escrivia Espriu i cantava Raimon: «Ara digueu: La ginesta floreix / arreu als camps hi ha vermell de roselles. / Amb nova falç comencem a segar / el blat madur i, amb ell, les males herbes». La confluència del poeta i el cantautor fou cabdal. Raimon convertí la Nova Cançó en el primer producte de cultura de masses en català des de 1939 i en moviment de protesta col·lectiu.

Felipó raona que «la pèrdua d’influència de la religió catòlica provoca el desconeixement de rituals». Però conclou: «és més greu que les dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco volguessin esborrar els nostres símbols nacionals, fins el punt que alcaldes feien esporgar les ginesteres perquè el poble no en pogués tirar».

Temas

Comentarios

Lea También