Quan els homes no feien de dama

El ball de Dames i Vells és un clàssic de les Festes de Santa Tecla. Ho havia estat des de 1514 quan en trobem la primera documentació fins a la guerra civil de 1936. A la postguerra la sortida topà amb un escenari radicalment diferent i realitzà les darreres representacions el 1948.

Conversem amb qui fou el primer mestre del ball en l’etapa de la recuperació encetada el 1981, Carles Jansà Gran. Aquest vila-secà, nascut el 1940, fill de l’apotecari del poble, també hi féu el paper de rector. Ambdós rols els desenvolupà fins a 1985. 

«Des que vaig néixer havia fet molt de teatre: a la Salle de Tarragona, al grup Brau Teatre i al “Centro” de Vila-seca», és l’argument del Carles per haver dirigit les Dames i Vells.

Des de l’Ajuntament s’intentava recuperar la festa popular i es féu una crida per retrobar el ball. «Però no s’hi va apuntar ningú», desvetlla. 

Per aquest motiu el regidor de cultura, Sergi Xirinachs, intentà que la colla sardanista Joventut Tarragonina, associació molt activa en aquella època amb el Josep M. Salvadó i la Marta Padró –parella del mestre– al capdavant, acceptés l’encàrrec. L’entitat es comprometé a assajar quinze dies per prendre la decisió de sortir o no.

Alcalá i Jansà
Potser per la conjunció dels consells d’un antic ballador, Raimundo Alcalá, ferroviari que treballava amb Josep Padró, pare de la Marta, i per la traça dramatúrgica del Carles en dirigir uns sardanistes, encaixaren totes les peces, i Dames i Vells tornà als carrers per Santa Tecla. «Anàvem en contra de l’antiga actuació repressiva de l’església i les autoritats cap al ball», sintetitza com a filosofia del grup. 

Ensenyats els moviments de les passades i la melodia per Alcalá, Jansà dirigí «el període de mascles i femelles junts en contra del que havia estat tota la història, en què, com ara, els actors eren masculins», analitza. «El 1981 cap home no volia fer de dama».

El vestuari es llogà a la casa Pere Jansà, a la plaça de la Ferreteria de Reus. La imatge era fidedigna a l’antiga, inclosos els dimonis burlescos, vestits com els que havien lluït els balls parlats tarragonins i els diables de foc de Reus, el Baix Camp i el Priorat. L’any següent la mateixa casa confeccionà el vestuari a mida. Els pantalons actuals dels músics estan reaprofitats d’aquella primera etapa democràtica.

«Per al meu “attrezzo” de capellà, vaig agafar el bastó del pare». Encara és una peça que s’usa avui, així com la vara d’alcalde, que el primer any va dur Albert Miquel, i els «garrots», serrats d’amagat en un camp d’oliveres de Vila-seca. Els papers del rector i del batlle no apareixen documentats fins al text posterior a la guerra del Francès, del 1818. 
Fou un període en què la sàtira agafà forta embranzida. Si la gènesi del ball a principis del segle XVI es derivaria del casament en segones núpcies del vell rei Ferran el Catòlic amb la jove Germana de Foix, la introducció de les autoritats coincideix amb un moment històric, bèl·lic i convuls, en què s’havien interromput molts elements festius. 
El primer any la melodia fou interpretada «a l’antiga, només amb els dos instruments tradicionalment propis del ball, que són el violí, a càrrec d’Elena Castan, i el bombo, el popular Peron, amb Joan Maria Guinovart», detalla.

Reaccions diverses
Com la de Raimundo Alcalá, la percepció de la gent fou bona, «tot i que s’escandalitzaven una mica i alguns deien que no s’havia de permetre», assegura el mestre. En realitat seguien el text històric, recitant-lo fidelment. «Posàvem alguna coseta punyent però en to moderat». Relata que dos socis es donaren de baixa de la Joventut Tarragonina per uns versets que titllaven Marta Ferrusola com «la vedet del president, lluny del to posterior en què la crítica s’accentuà, inclòs el paper de rector».

Rememora la processó del braç de santa Tecla la tarda del dia 23 de setembre, en què «apareixia mossèn Cabré, que era de Mont-roig, vestit de vermell de cap a peus i, molt molest, per la nostra presència, especialment la meva com a capellà, ens fotia la bronca».

Eren temps en què el president del Govern espanyol era Adolfo Suárez, la plaça de la Font no era apta per a vianants, i el seguici entrava i sortia per les calçades de vehicles. «Els primers assaigs els vam fer a l’antic col·legi Pau Delclòs i després a un local del carrer Estanislau Figueres, propietat del Josep M. Salvadó, la Marta i meva». Preguntat sobre com funcionava l’adaptació de treballar primer en un interior i després executar-ho al carrer, el Carles ho té clar: «fèiem el que bonament podíem, i sortia»

Els parlaments eren en llocs que els donaven beure. Combinaren cites històriques com la casa del casteller Coix del Morret –cantonada dels carrers Natzaret i Antics Jutjats– o el restaurant Ca l’Ambròs –establiment que mantenia l’espineta amb caragolins–, amb nous espais com el bar Máximo a Méndez Núñez o la residència de la Mercè, al passeig de Sant Antoni, l’única mantinguda. També anaven en autobús fins al Serrallo. «En general buscàvem llocs acollidors perquè si no tant les noies com els nois tenien problemes per ser ben sentits i entesos».

Carles Jansà va plegar tant de director com de rector el 1985. L’any següent els homes van entrar a fer de dames. «Va ser un any de renovació general, ja que com a actors solament van continuar l’Oriol Grau i el Josep M. Salvadó». «Toca Peron!»