Quan estigmatitzen els temples d’espectacles

El congelador de llibertats, triat com a model de gestió pel Govern de l’Estat, ha situat els espais culturals d’espectacles a la cua de la desescalada en la catàstrofe del coronavirus. En les fases establertes es diferencien els espais oberts respecte als recintes coberts, de manera que ara mentre els primers poden acollir un màxim de 200 espectadors asseguts, els segons es queden en 30. Les distincions continuen en les fases següents.

La diferència entre obert i cobert va més enllà de la lletra c. El risc d’incendi, el fum que se’n deriva i l’evacuació consegüent estan presents en les normatives de seguretat d’espectacles i autoprotecció. La ventilació d’uns i altres indrets adquireix ara una importància clau. En els oberts és més gran. Hi estem d’acord. Expliquin-ho, però, als milions de ciutadans que han de desplaçar-se en metro en les conurbacions. ¿Potser hi han tingut alguna cosa a veure aquests corredors de formigues humanes en trànsit continu en l’expansió de la infecció?

Espais de culte

En el pla de desescalada els recintes de culte, no els catòlics només, han rebut un tractament diferencial. Celebrem que des de dilluns hagin pogut reobrir amb un 30 % de l’aforament. Igual que aplaudim que hi hagi germandats com la del Gran Poder de Sevilla que hagin baixat el seu titular del cambril per apropar-lo als fidels, o que confraries com la Sang o el «Buen Amor» hagin acabat el confinament.

Ara bé, la gestió del Govern de l’Estat brinda una nova incongruència. No veiem la diferència en matèria de salubritat entre un temple, un teatre, un auditori o un cinema. Tots són espais de pública concurrència, amb usos diferents, en els quals es pot delimitar l’aforament. Edificis en què hi ha uns assistents, doncs.

¿És potencialment més infecciós el 30 % de fidels cristians en una catedral o de musulmans en una mesquita, que el 30 % d’espectadors desitjosos d’aplaudir un monòleg en un teatre o un duet en un auditori o de gaudir d’una pel·lícula en un cinema? I parlem de monòlegs o duets perquè els coneixements de gestió empresarial de la Moncloa són, en general, un insult a la intel·ligència. No entrem en espais com sales de concerts i discoteques, on per naturalesa no abunden els seients.

Aprendre de la història

El President d’Espanya ha repetit (Baltasar Gracián assegurava en el segle XVII que «lo bueno si breve, dos veces bueno») que estem davant una situació mai vista en la història. Però les pandèmies han existit des de temps remots. En aquest rotatiu diferents col·legues ens n’hem fet ressò, des dels temps de Roma a l’Edat Mitjana, des del segle XVI al XX: pestes, febres, còleres, grips...

De la mateixa manera, convé que la Moncloa intenti veure si en algun dels edificis del Ministerio de Cultura, encara plens de funcionaris quan les competències estan transferides a les comunitats autònomes, li saben explicar que els temples històricament també havien estat espais teatrals. La teatralitat al servei del missatge catequètic i espiritual omplí el calendari anual fins que el concili de Trento, en la segona meitat del XVI, expulsà la major part d’aquestes escenificacions de les esglésies.

Sortosament algunes localitats aconseguiren exempcions papals, com Elx amb el Misteri dedicat a l’Assumpció de Maria, o les esglésies de Mallorca amb el cant de la Sibil·la la nit de Nadal. Un i l’altre són Patrimoni Immaterial de la Humanitat segons la UNESCO. Ments més obertes que les del XVI han permès que el drama de l’Assumpció hagi entrat a l’església de la Selva del Camp, el Retaule de Santa Tecla s’hagi gestat per a la catedral de Tarragona, o la Passió tornat a l’església de Cervera. Prou estigmatització de la cultura.