Més de 400 anys d’història ininterrompuda dels Blavets, l’escolania del monestir de Lluc a Mallorca, han contribuït a perpetuar el Cant de la Sibil·la, una joia de la teatralitat i la música medieval que sona cada Nit de Nadal a les parròquies de Mallorca i a la ciutat de l’Alguer, la perla catalana de l’illa de Sardenya. El 2010 la UNESCO el proclamava Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest fet contribuí perquè es recuperés en altres indrets dels territoris històrics de llengua catalana. A Tarragona succeí el 2013.
Són les onze de la nit a la mil·lenària catedral. Naus, corredors, capelles, sostres, claustre, passejats de la mà d’avis i pares, o guiats per mestres que ja marxaren. Caminem cap el Nadal. Els llums s’apaguen. Uns cops secs de tabal fondo pregonen la desfilada imminent per la nau lateral de l’Evangeli enmig de la foscor del temple. Només les espelmes votives a les capelles i la llum ornamental exterior, que penetra pels finestrals alts, desafien les tenebres que potser es voldrien imposar.
Compassos profunds
Aviat s’hi sumen, sonorament, els vents de la cobla de ministrers de la Ciutat, hereus dels intèrprets que al segle XIV pregonaren i amenitzaren les celebracions d’una Tarragona que es volia redescobrir. Els músics arriben a la portalada principal i enfilen el corredor central de la catedral. Asseguts amb la família en la nau principal, els percebem a tocar nostre.
L’encenser perfuma i precedeix la desfilada. El tabal, just al darrere. Trepitjant-li els talons, els quatre instruments de vent, disposats en dues fileres. Primer les tarotes; després els metalls; corprenedors, en una obertura preparada segons versió del mestre Jordi Savall. La corrua és seguida pels setze membres del cor, els homes de l’Ensemble O Vos Omnes. Dos xiquets amb minúscules espelmes anuncien el protagonista d’aquest drama sacre, la Sibil·la. Hereva de les sacerdotesses que preveien el futur en la mitologia grecoromana, duu l’espasa alta en la mà esquerra, mentre la dreta la mostra oberta.
La Sibil·la, amb el cap cobert, puja a la trona esquerra, la de l’Evangeli. L’orgue, amb les mans destres de Josep Mateu, músic d’aspecte fràgil, però custodi d’una tempesta d’harmonies, subratlla la interpretació «amb registres que abasten des de l’atmosfera terrorífica a la celestial», en paraules de la sonadora Roser Olivé.
Seguint un document localitzat per qui fou insigne musicòleg, Higini Anglès, a Tarrés, a les Garrigues i vora de Poblet, arranjat per Xavier Pastrana, el cant de la pitonissa és estremidor i llòbrec. La soprano Marta Mathéu aboca la melopea gregoriana, ornamentada amb brillants melismes d’arrel popular. Vaticina l’adveniment del Salvador que en el Judici Final dirimirà la darrera sort la humanitat.
Les siluetes de Sant Miquel i l’Àngel custodi, bastides el mateix segle en què el Concili de Trento prohibia l’escenificació tarragonina, emergeixen des de l’altar major gràcies al llum de l’absis i, des de la quietud, aboquen el pes de la història als sons que escoltem.
Han passat vint-i-cinc minuts d’oracles. La Sibil·la acaba i baixa de la trona. Es fa la llum momentàniament, i els intèrprets reben aplaudiments. La desfilada reprèn la marxa en la nova foscor pel corredor central. Són dos quarts d’onze de la Nit de Nadal i es fa el silenci. Enguany aquestes impressions les podran gaudir, no aquesta nit, sinó dilluns 21 de desembre. Diuen que són conseqüències de la Covid-19. Com asseguraven dues eminències a qui convé llegir, Francesc de Borja Moll i Miquel Sanchis Guarner, «el Cant de la Sibil·la és un dels més preuats monuments del nostre folklore religiós». Molt bon Nadal per a tots vostès.
