Retorns de Tarradellas i Puigdemont

El 1978 es compleixen 40 anys de la primera visita del president de la Generalitat Josep Tarradellas a Tarragona, després de l’exili de 1939. Recordem l’efemèride en uns moments històrics en què un altre president, Carles Puigdemont, és a l’exili des de l’aplicació de l’article 155.

Quan Tarradellas mantenia la institució més enllà del Pirineu, pocs preveien que el juny de 1977 el republicà tornaria a Madrid per entrevistar-se amb el president espanyol Adolfo Suárez, i quatre mesos després a Barcelona com a capdavanter de l’ens català restablert. El rei Juan Carlos I signava un decret que restituïa la Generalitat, un organisme nascut en el si de les Corts medievals catalanes. 

I un President hereu d’un govern anterior a la dictadura de Franco tornava a casa. Amb ell venia una institució originada en el sistema constitucional català, segles anterior a les comunitats autònomes. L’operació es duia a terme abans de la gestació de la nova Constitució espanyola. L’Estat necessitava exemplificar la consolidació democràtica de la monarquia restablerta, però llastada per l’herència del franquisme. 

Tarradellas visità Tarragona els dies 11 de febrer, 18 d’agost i 23 de setembre

Tarradellas optà per la via diplomàtica verbalitzant que, en lloc de l’hostilitat de la Segona República que havia deposat els Borbons, trobarien un nou aliat per fer veure al món que Espanya era en un diàfan procés de canvi. Restituir un govern condemnat pels tribunals resultants de la legalitat espanyola de 1939 amb una negociació i un reial decret fou un cop d’efecte esplèndid.

Nou exili a Brussel·les

El president Puigdemont ha estat ferm i audaç en mantenir el govern legítim de la Generalitat a Brussel·les. Amb un assessorament qualificat, primer encertà la legalitat belga que oferia tant el respecte a la presumpció d’innocència com la negativa a la presó cautelar. Després augurà la retirada de l’euro ordre per la inexistència de la sedició i la rebel·lió al codi penal belga.

El President arriscà en concórrer a unes eleccions des de l’exili i brodà la idea de la llista de país. L’objectiu era clar: la restitució del govern legítim de la Generalitat, ara amb l’aval de les urnes que ratifiquen la xifra de vots afirmatius del referèndum. Mentrestant, a Rajoy l’han avançat no sols des dels favorables a la consulta –almenys 74 diputats sobre 135–, sinó també des de l’ala dretana, amb uns «Ciudadanos» replegadors del vot unionista i renyant els partits espanyols per no haver crescut.

Seure a taula allunyats

Rajoy necessita com l’aigua un gir urgent de la trama que el permeti, d’una banda, satisfer les legítimes aspiracions a la Moncloa i, de l’altra, minimitzar la violència de l’1 d’octubre projectada al món per l’era digital. A una part i l’altra els convé fer compatibles els posicionaments, sobretot quan la ciutadania ha posat el PP en un extrem i les CUP en l’altre. Els catalans han dit no a la repressió policial del PP, fos en 4 diputats, i a la unilateralitat de les CUP. 

Rajoy i Puigdemont farien bé de seure a taula allunyats dels focus dels mitjans. Rajoy necessita mostrar que les seves eleccions han estat la solució. A Puigdemont li cal temps per ampliar la base sobiranista per a un referèndum homologat internacionalment com a Escòcia, Eslovènia i el Quebec. 

Dos principis que no són incompatibles, com no ho han estat en altres racons del món. En definitiva, ambdues parts precisen passar de l’enfrontament aspre al restabliment de relacions i al diàleg entre estadistes. 

Si el govern de Suárez comprengué les utilitats del retorn d’un pròfug de la justícia espanyola com era Tarradellas, exiliat a França sense l’existència de la Unió Europea, ara no imagino cap altre escenari que no aprengui de la solució de 1977 per als nous exiliats a la capital europea de 2018.