Salas i Ricomà i els seus coetains

El mes de novembre vam viure una sèrie d’activitats, entorn de la figura emblemàtica de l’arquitecte tarragoní Josep Maria Pujol de Barberà (1871-1949). Conferències, visites guiades i, sobretot, un llibre sobre aquest arquitecte modernista, han significat donar a conèixer la seva personalitat arquitectònica i urbanística. La ciutat de Tarragona tenia aquesta assignatura pendent. De tota la programació organitzada pel Servei d’Arxiu i Documentació Municipal, queden pendents l’exposició L’arquitecte i l’espai i la col·locació de la placa a la plaça Josep M. Pujol de Barberà, que estarà a la fatxada sud, ajornades fins probablement l’1 de març.

Vull escriure sobre un altre arquitecte tarragoní, em refereixo a Ramon Salas i Ricomà (1848-1926), que amb Pujol de Barberà van planificar i dibuixar cinquanta anys de l’arquitectura de la ciutat. 

Va ser arquitecte municipal (1883), provincial (1890) i diocesà (1894). Salas va rebre moltes influències historicistes i el podem incloure a l’anomenada ‘arquitectura ruskiniana’, que es caracteritza per la lluita entre la matèria i la forma: Què val més Birmigham o Florència? A Catalunya ruskinians van ser el medievalista arqueològic Jeroni Martorell (1877-1951), els neoegipcis Josep Fontseré Mestre (1829-1897) i Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910), el gòtic/rococó Enric Sagnier (1858 -1931), també els ‘modernistes’ Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), Lluís Domènech i Montaner (1849-1923), Antoni M. Gallisà Soqué (1861-1903) i Bonaventura Bassegoda Amigó (1862-1940).

Altres arquitectes coetanis amb Salas i vinculats amb el Camp de Tarragona, per haver nascut aquí o haver projectat edificis al territori, són, entre altres: els tarragonins Josep Domènech Estapà (1858), Francesc de Paula Morera (1869) i Josep Maria Jujol (1879), els reusencs Antoni Gaudí (1852), Pere Caselles (1864), Francesc Berenguer (1866), Joan Rubió (1871) i Domènec Sugrañes (1878) i els barcelonins Lluís Domènech i Montaner (1849), August Font Carreras (1845), Enric Sagnier (1858) i Juli M. Fossas (1868).

Les obres més importants per ordre cronològic són: 1878-1880, església de Sant Pere del Serrallo; 1880-1885, plaça de toros; 1888, pedestal del monument de Roger de Lauria; 1889, la barana ‘a tocar ferro’, al Balcó; 1899, edifici unifamiliar residencial que va promoure Eduard Bridgman, actual seu de la Cambra de la Propietat Urbana; 1907, la Casa Salas; 1908-1909, Ermita de la Salut. 

Sense poder precisar la data de realització tenim una sèrie de projectes de caràcter religiós com és el pas de la confraria dels natzarens; l’Audiència Provincial (plaça del Pallol); Teatre de l’Ateneu Tarraconense de la Classe Obrera, número 20 de la Rambla Nova, actual hotel Lauria; Cases Sala/Miret, Castellví i Boxó, números 36, 38 i 41 de la Rambla Nova i l’escala monumental, espectacular i agosarada, en l’acabament de la Rambla Nova, per apropar-se a la platja del Miracle, que mai s’ha construït. Altres obres realitzades fora de Tarragona són: Xerta, les antigues escoles públiques, actual Ajuntament (1895); Valls, façana de l’ajuntament (1896); Amposta, antigues escoles públiques Miquel Granell, actual Museu de les Terres de l’Ebre i diverses obres en el monestir de Poblet.

Urbanísticament Salas redacta l’any 1884 una Memoria sobre el Ensanche de Tarragona, obra inèdita i bàsica per a l’estudi del desenvolupament urbanístic de Tarragona des de finals del segle XIX, en realitat es tracta del segon Plano de Ensanche, que projecta ampliar la ciutat cap a l’oest. 

Ramon Salas va publicar la Guía histórica y artística del Monasterio de Poblet l’any 1893 i Guía del Real Monasterio de Santes Creus el 1894. Va ser Caballero de la R. O. de Isabel la Católica i acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.