«Si Beirut fos una obra d’art expressaria llibertat»

Entrevista. El corresponsal a l’Orient Mitjà publica ‘Un barceloní a Beirut’, on deixa palès el seu amor per ambdues ciutats en unes pàgines que són una descoberta d’una riba a l’altra del Mediterrani

Gloria Aznar

Whatsapp
Tomás Alcoverro amb la seva última publicació, al bell mig de la Rambla Nova de Tarragona. FOTO: ALBA MARINÉ

Tomás Alcoverro amb la seva última publicació, al bell mig de la Rambla Nova de Tarragona. FOTO: ALBA MARINÉ

Tomás Alcoverro és el corresponsal a l’Orient Mitjà més veterà de l’Estat espanyol amb més de vuit mil cròniques signades a La Vanguardia. Algunes de les seves obres són ¿Por qué Damasco? i La noria de Beirut. En el seu últim llibre Un barceloní a Beirut (Diëresis i Ajuntament de Barcelona) parla de les dues ciutats que porta al cor, en un viatge d’una riba a l’altra del Mediterrani. Alcoverro va presentar-lo recentment a Tarragona on no va deixar de recordar els seus vincles amb el territori, amb la Terra Alta.

Com és que el Líban és tan encisador?

Perquè trenca esquemes.

Quins?

Quan la gent arriba al Líban, a Beirut, no hi ha ni camells, ni desert, ni socs molt exòtics. És exactament el no exòtic. No és Damasc, ni el Caire, ni Tànger.

Però té un tarannà peculiar.

Sí. I jo crec que precisament aquest tarannà és la gent. A Beirut no es va a veure monuments perquè no hi ha. En aquest sentit, la zona més important és Baalbek amb restes enormes de l’època romana. L’interessant del Líban és veure un país petit, de 10.000 quilòmetres quadrats on hi ha un respecte a moltes maneres i estils de viure. I això és el que més crida l’atenció.

Conviuen moltes religions. Es podria comparar amb la Còrdova del Califat?

Exacte. Hi ha historiadors que diuen precisament que el Líban és l’últim eslavó que queda de l’Imperi Otomà. I això té una part bona i una dolenta. La bona és que hi ha una convivència entre les diferents confessions religioses. Hi ha 14 comunitats.

Religioses?

Sí. És un estat confessional i la seva manera d’entrar en societat no és pel nom, el cognom, el gènere o la tendència política, sinó per la religió. La qual cosa fa que no existeixi un esperit col·lectiu.

Aquesta és la part dolenta?

Ells diuen que això és el gran problema del país, que fa que la societat libanesa estigui tan fragmentada. Hi ha les dues visions.

S’acostuma un a viure com a corresponsal de guerra?

Bé, jo soc un corresponsal de guerra que no he anat a buscar-la. Quan vaig arribar al Líban, no hi havia, de guerra. I també he de dir que mai he anat amb un uniforme.

Però va anar a Síria, Palestina...

Però ni amb un casc ni amb una armilla que posa press. Hi ha moltes maneres de ser corresponsal. El meu paper com a corresponsal de premsa és més modest que el de la televisió, per exemple. És el d’un testimoni personal que transmeti una cosa que em sembla molt difícil, que és una mica d’emoció. Que arribis a la gent, no perquè els hi expliquis els fets, sinó alguna experiència a través d’una descripció concreta de la gent, del paisatge o d’una ciutat. Un testimoni que pot ser que estigui equivocat, perquè el mateix fet no es veu igual.

‘Un barceloní a Beirut’. Què tenen en comú ambdues ciutats?

Jo continuo vivint a Beirut. Vaig i vinc d’una a l’altra. I Beirut m’atrau perquè sens dubte és la ciutat àrab més bona, més lliure i més castigada de l’Orient Mitjà.

Més que Palestina o Síria?

Evidentment hi ha altres llocs i altres ciutats castigades. Però no oblidem que va patir 15 anys de guerra civil. No és que jo atribueixi ara que ha patit més perquè han estat més any en guerra, però sí que ho vull recordar. Quan vaig arribar a Beirut no era gens com ara. Respirava un aire de tranquil·litat, la ciutat alegre i confiada de l’Orient Mitjà que tenia un futur vertaderament prometedor. I a mesura d’una sèrie de desgràcies, des de la guerra civil i, sobretot, per altres conflictes que han anat passant, la ciutat no s’ha destruït però ha anat quedant cada vegada més tocada.

I Barcelona?

És tot el contrari. Quan vaig sortir de Barcelona, la ciutat encara no donava al mar, per exemple. Era molt més tancada. No tenia ni la vitalitat ni l’èxit que després va tenir. En aquest aspecte, la meva vivència és que una ciutat ha anat decaient mentre que l’altra s’ha fet cada dia més gran.

Les dues al voltant del Mediterrani. Entre les seves pàgines m’he trobat a l’Andrea Camilleri i a Leonardo Sciascia. Li agraden?

Sí. Això és un capítol en què parlo del Mediterrani amb el Baltasar Porcel. Allà no es parla gaire del Mediterrani i no tenen instituts que s’ocupin d’ell, com tenim aquí. Moltes vegades tenen la sospita que el que aquí ens interessa, com van apuntar alguns intel·lectuals com el palestí Eduard Said, és la manera d’explotar els països àrabs. I també creuen que l’interès d’Europa i del món occidental és sobretot, i jo crec que no van desviats, pel tema de la nostra seguretat. És a dir, que interessa conèixer tot per assegurar-nos nosaltres de la millor manera possible.

Això ho tenen ells a prop, amb Israel.

Sí. Cert.

Si Beirut fos una obra d’art, que també parla d’això, quina seria?

Una obra d’art d’uns estils molt estranys. Possiblement vulnerable. No seria una obra que romangués molt de temps. Però seria una obra en què la gent diria una mica el que voldria, faria el que voldria i no tindria tanta por a la censura com per exemple hi ha a altres parts del món àrab.

Una obra d’art de la llibertat?

Sens dubte. I aquí hi ha un tema també molt vidriós de la identitat. Hi ha precisament un autor libanès que aquí és molt conegut, l’Amin Maalouf, que té un llibre que es diu Les identitats que maten. És a dir que aquesta part del món, al meu entendre, està sempre una mica sobre el precipici perquè voler moltes vegades exagerar tant els temes de les diferències entre les identitats pot arribar a ser criminal.

Quant al vi, xoca una mica que sigui un país productor quan hi ha majoria musulmana.

A la vall de Bekaa hi ha moltes vinyes i allà és on estan les marques més importants de vins. Algunes d’elles pertanyen a jesuïtes i altres comunitats catòliques i ortodoxes. Els mateixos monestirs fan vi, com aquí. Però va haver-hi un moment, sobretot els últims anys, en què la gent tenia por, quan va augmentar la influència de l’integrisme musulmà. I hi ha llocs on abans es bevia vi i ara no. Però no puc deixar d’elogiar els vins del Líban, que potser no estan al nostre nivell, encara que sí força bé. A més hi ha una gran quantitat d’aquestes collites que arriben aquí, cosa de la qual presumeixen molt. Podem dir que hi ha zones musulmanes de costums més tancats, on és difícil beure. Però en canvi hi ha barris, també musulmans, on sí que es pot fer. I evidentment, a les comunitats cristianes, el vi va a dojo.

I amb aquest fonamentalisme, com queda la situació de la dona?

Aquest és un tema molt gruixut i si ens fiquem, no sortirem.

Cinc cèntims.

D’una manera molt concreta diré que la vida d’una dona sola àrab a Beirut és millor que al Caire, que a Bagdad, que a l’Aràbia Saudita o que a Qatar. Però no es pot comparar amb l’estil de vida d’aquí. No obstant això, hi ha divorcis en algunes comunitats. I després, dintre de les mateixes comunitats musulmanes xiïtes, sunnites... L’estatus de la dona pot ser una mica millor o pitjor.

En quina és millor?

En contra del que es pot pensar, a la comunitat xiïta és millor. Possiblement perquè ha estat sempre més marginada i més pobre.

I què està passant últimament al Líban?

Moltes coses alhora. Hi ha un gran malestar contra el govern, el confessionalisme...

Manifestacions amb música...

Sí, perquè és un poble alegre, però no són manifestacions festives, encara que es pugui donar aquesta imatge. Aquest moviment contra l’establishment té unes característiques molt locals perquè una de les coses destacables és que no compta amb el suport dels xiïtes, que són majoria. I a causa d’aquestes manifestacions hi ha un fenomen molt preocupant que és que els bancs tanquen de tant en tant i a vegades, sovint.

No es poden treure calés?

Sí, a través dels caixers. Però crea preocupació. I un altre tema econòmic que és molt important és que és un país dolaritzat i, el que és pitjor, no hi ha pràcticament fabricació per la qual cosa es depèn de l’estranger i de les importacions. I, ara, abans d’acomiadar-nos, m’agradaria parlar del Balcó del Mediterrani.

Endavant.

Beirut també té el seu propi Balcó del Mediterrani.

I també es toca ferro?

Doncs no.

Temas

Comentarios

Lea También