Tarragona antiga: La platja del Miracle

La llegenda diu que un dia un lleó anava per la platja i no podia quasi caminar, s’havia clavat una espina a la planta del peu. Un cristià que el va veure li va extreure l’espina i el va curar. Passat un temps, el cristià fou condemnat a morir a l’arena de l’amfiteatre devorat pels lleons. Les casualitats de la vida feren que el lleó que havia curat després de flairar-lo i reconèixer-lo passa a llepar-li els peus. El cristià fou indultat i el poble bateja la platja com la platja del Miracle.

Per baixar a la platja a peu els tarragonins hem fet servir més d’un camí; potser el més recordat per als qui ja tenim uns anyets és el que hi havia a mà esquerra de l’amfiteatre i que, arribats a un punt, hi havia un pas a nivell, i que ens permetia arribar fins a la sorra. Una dada curiosa és que durant l’any 1883 van passar pels banys de la platja unes 26.000 persones.

Els banys del Miracle inaugurats l’any 1881 –coneguts popularment com l’avió per la seva forma– van ser un dels primers a instal·lar-se a la platja. L’edifici tenia un cos central i dues ales de 30 metres de llargada cadascuna, on hi havia els vestidors. L’ala de l’esquerra era per als homes i la de la dreta per a les dones. El cos central disposava de 20 cambres per prendre banys en privat i disposaven d’aigua calenta. També tenia cafeteria, restaurant, serveis mèdics i fins i tot caixa forta.

Els serveis de banys

Els serveis de banys que s’oferien eren: els d’aigua calenta en piles de marbre al preu d’1,50 pessetes, els de banys sulfurosos a 2,25. Hi havien ofertes generals, d’habitació reservada o de família i dutxes d’aigua dolça. Es podien fer abonaments de nou banys en qualsevol de les modalitats. Existia la possibilitat de llogar la roba (vestits de bany per a senyor o senyora, bates i sabatilles), i fins i tot un servei de perruqueria pels que volguessin rentar-se el cap i pentinar-se.

En un anunci de l’any 1919 es podia llegir: «AVISO -Al baño en automóvil. La empresa de los baños del Milagro, a fin de facilitar esta comodidad a los señores bañistas, después de no pocos sacrificios ha logrado establecer un servicio de carruajes que saldrán diariamente del Taller del Sr. Juanós, Rambla de Castelar 30 (avui Rambla Nova) y de la playa a las siguientes horas. De bajada y por la mañana a las 10, 11, 12, por la tarde a las 5, 6, 7. De subida por la mañana a las 11.15-12.15-13.15, por la tarde a las 18.30-19.30-20.30. Precio de los viajes: bajada 0,30, subida 0,50, bajada y subida 0,75 pesetas». Els que no coneixíeu aquestes dades com us heu quedat de saber el que teníem?

Però l’avió va morir, ironies de la vida, sota les bombes dels avions durant la Guerra Civil que va deixar les seves restes colpides de mort fins que es va decidir retirar-les l’any 1941.

El socorrista

L’any 1925, el Pau Ventura va formar part de la 1a brigada de vigilants de les platges i el seu lloc de destí fou la platja del Miracle. El Pau, de renom «el sano», era un veterà mariner, i va cuidar durant més de 30 anys de tot el que hi havia a la platja, dels nens que es banyaven, dels imprudents, de les casetes de bany... Recollia tot el que es deixava la gent a la sorra i un llarg etc., Va salvar moltes vides i fou molt apreciat pels tarragonins.

Als anys 50 la platja del Miracle fou un dels llocs d’esbarjo més popular, a l’ombra del xiringuito de Salvador Rovira anomenat Mar i Sol i conegut popularment per les Canyes, ja que els rafals al voltant de l’edifici central es cobrien amb canyes per aixoplugar-se del sol. 

Els caps de setmana s’omplia de gom a gom, per viure les vetllades de Cara al Mar. El tret de sortida era la revetlla de Sant Joan i les festes continuaven fins a la tardor. Era un «niu d’art» i per ell van passar un grapat d’artistes com Francisco Garrido, Ramon Calduch i Cassen, entre d’altres. 

La remodelació

Als anys 1959-1960, sent l’alcalde Rafael Sanromà, el consistori emprèn una remodelació de la platja molt malmesa en aquells moments. La intervenció, que va tindre un cost de 3.210.000 pessetes, consistí a fer, des de la carretera de Barcelona passant pel Pont d’Armes, una carretera per baixar fins a la platja passant per davant de la punta del Miracle. 

Es retiraren totes les casetes de fusta i s’enderrocaren les barraques que donaven un aspecte de suburbi, deixant la platja totalment neta. Després es va fer un muret de contenció, un pàrquing per vehicles i s’enjardina l’entorn. D’aquesta manera s’obria la platja als tarragonins i als forasters. Era l’època de l’inici del ‘boom’ del turisme.

La darrera intervenció es va fer l’any 2001 sota l’Alcaldia de Joan Miquel Nadal, després de 18 mesos d’obres i amb una inversió de 1.290 milions dels quals 835 els va aportar el Ministeri de Medi Ambient i 465 l’Ajuntament.

Els diaris de l’època deien que una de les característiques destacades d’aquell projecte era una plataforma elevada de 6.100 metres quadrats que esdevé una magnífica terrassa oberta al mar i sota de la qual hi ha un aparcament.

Avui ja sabeu com ha acabat la història, des de l’any 2013 tancada per problemes de seguretat, anuncis de nous projectes per part de l’Ajuntament que no es tiren endavant. La plataforma ha estat rebatejada pels tarragonins i li diem «el mamotreto». Des de l’octubre del 2016 ha començat un nou projecte la passarel·la que ha d’unir la Baixada de Toro amb la platja del Miracle. 

Crec que no s’ha cuidat prou la vista que perceben els visitants que arriben a la ciutat per la mà. En passar per davant de l’Amfiteatre veuen l’edifici de la dreta que mai s’haguera d’haver construït, el Vial Bryant i pròximament la passarel·la. No sé si els creueristes amb tants giravolts es pensaran que ja han arribat a PortAventura.