Víctor Amela: «La sang de Federico és fresca i cau sobre tots nosaltres»

El periodista i escriptor Víctor Amela (Barcelona, 1960) torna amb una novel·la que és gairebé una biografia familiar. Jo hauria pogut salvat Lorca fa un viatge a la Guerra Civil, a la Granada del 1936 i a la figura del poeta. Altres dels seus èxits han estat El càtar imperfecte, Amor contra Roma o La filla del capità Groc. 

Ha tingut els dos bàndols de la Guerra Civil a la seva família.
Correcte. Tinc la convicció que totes les famílies catalanes i espanyoles venim d’una manera molt dramàtica i a vegades trasbalsada de la guerra. Jo sóc fill, nét i nebot de la Guerra Civil.

Com tots.
Però jo vull dir-ho. Vull explicar com li va anar al meu avi matern  perquè acabés ficat en un bàndol que va guanyar i com va anar perquè el meu tiet acabés ficat en el que va perdre. Podia haver estat al revés, m’és igual. Tinc una obligació, com a periodista, com a escriptor i com a poeta. 

Què ha representat per a vostè, com a persona, escriure aquesta història?
Alleugerir un pes que tenia dins. El de saber com ha estat que jo sigui una persona nascuda l’any 60 a Barcelona. Per contestar, obligatòriament he de mirar enrere i si vas tirant et trobes amb la guerra. I què li va passar al meu avi a la guerra? Coses que estan a la novel·la i que expliquen no tan sols la seva història, sinó una miqueta la de tots els espanyols. Per tant, jo he sentit lleugeresa, ara ja em puc morir. 

Durant tot aquest temps, quants cops li ha vingut al cap la frase que li va dir el seu avi, ‘jo hauria pogut salvar Lorca’?
Quan jo la sento per primer cop tenia 10 anys i no li vaig trobar sentit. Fins que no arriba la mort de Franco, no començo a repensar allò, però és clar, em feia vergonya preguntar-ho a l’avi.

«Tinc la convicció que totes les famílies catalanes i espanyoles venim d’una manera molt dramàtica de la Guerra Civil»

En algun moment van coincidir l’avi i el tiet?
Amb 20 anys, en un dinar de Cap d’Any, tenia l’avi a un costat i el tiet a l’altre. Per primera vegada la meva inquietud va formular la pregunta, «cuando acabó la guerra, ¿dónde estábais?». El meu tiet va dir «a mi em van enviar al penal del Puerto de Santa María, en Cádiz». Vaig mirar l’avi, que va dir «a mí también, pero fuera». 

Què va dir vostè?
Vaig callar, vaig quedar com avergonyit, vaig sentir «pobres», perquè ells no volien estar allà. Ni l’un ni l’altre van dir res més, però un episodi que ells segurament van oblidar l’endemà, a mi em va quedar dins. Quan deu anys després va morir l’avi, vaig començar, sense saber-ho, a escriure la novel·la. I vaig fer un viatge a l’Alpujarra.

«Hem de mirar cap enrere, mirar el drama, però fer-ho amb una mirada compassiva. Hem de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos»

Descobreix llavors l’Alpujarra?
Sí. 

Què va passar?
Em vaig trobar un testimoni de primera mà que havia lluitat amb el meu avi a la guerra i li vaig poder fer a ell la pregunta que no li havia fet a l’avi i és: per què us vau ficar en aquella guerra? 

És cert que hauria pogut salvar Lorca?
Sí. És cert. Un dia, mirant la tele, el meu avi em va dir «ese es mi amigo». I feia referència al poeta Luis Rosales, que estava a Granada i que era íntim amic de García Lorca. La seva família formava part de la sublevació militar. El dia que el governador de Granada aconsegueix emportar-se Lorca de la casa dels Rosales, ja a la nit, arriba Luis Rosales a buscar-lo, acompanyat per dotze falangistes joves. A cap llibre figura el nom del meu avi, Manuel Bonilla, però jo sé que ell va estar en aquesta operació de recerca de Lorca. 

Com pensa que portem el nostre passat?
Malament, perquè tenim una mirada que és o molt ressentida, sobretot per part dels qui van ser perdedors, que ho respecto. I hi ha els guanyadors que diuen que s’ha de mirar cap endavant. Jo crec que els dos estan equivocats. El que hem de fer és mirar cap enrere, mirar d’on venim, mirar el drama, però fer-ho amb una mirada compassiva. Però venim d’aquí i hem de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos.

«Miro Lorca amb la tendresa de sentir-lo tan a prop perquè el meu avi el va tractar. El sento com una companyia constant, per a mi està més viu que mai»

Què és Lorca per a vostè?
El miro amb la tendresa de sentir-lo tan a prop, perquè el meu avi el va tractar. Lorca és una figura d’una transcendència universal i jo crec que eterna, que em genera emoció i tendresa perquè no veig ja a aquest noi en un llibre, sento l’escalfor de la seva pell. Jo sento Lorca com una companyia constant, per a mi està més viu que mai. Machado va tenir raó perquè la sang de Federico és fresca i cau sobre tots nosaltres. 

Tan important és trobar-lo?
Crec que ell no ho vol, encara que entenc que el busquem.