Viure la Baixada des de les entranyes de la Mulassa

La Baixada de l'Àliga és el dia més important de l'any per a qualsevol tarragoní. Quan acaba ja estem pensant en la següent. No acabo de descobrir el perquè. Suposo que és la màxima expressió de tarragonisme. L'Amparito Roca, la Mamadeta i les bèsties més estimades, ens donen la vida durant unes hores. Enguany, el Diari de Tarragona ho ha viscut des de dins, com a membres del cordó de la Mulassa. Una experiència única i irrepetible. La nit va començar ben aviat, al voltant de les onze, quan els membres de la Mulassa es van reunir a la plaça de la Pagesia. Els responsables ens van donar una samarreta de color blau cel amb el logo de la Mulassa. Ja érem un d'ells i així ens vam sentir durant tot el recorregut. 

El president i el cap de colla ens van donar uns consells abans de començar: on estaven les ambulàncies per si havíem de córrer i, sobretot, ens deien que gaudíssim. Era el més important. Passar-ho bé. Començava la gran nit. Que si selfie amb la Mulassa, que si foto amb la resta de periodistes que vivien l'experiència. I és que l'entitat va convidar a alguns mitjans de comunicació per celebrar el trentè aniversari de la Mulassa. Diuen que els hem ajudat a difondre els actes. Però som nosaltres qui estem agraïts per haver-nos brindat una oportunitat com aquesta. 

Arribava el moment. L'Àliga es presentava a la plaça, una plaça plena a rebentar. No hi cabia ni una agulla. Els tarragonins es tornaven bojos. Després, es presenta la Mulassa. I més crits. I de cop i volta, les xarangues es van posar d'acord i van sorprendre els presents amb un toc solemne dels Segadors. La plaça es va enfonsar. Ningú s'ho esperava i el moment és d'aquells que mai més oblidaré. La meva ciutat cantava sencera a la llibertat. Tornem aquí, a Tarragona i a la Baixada de l'Àliga. La Mulassa porta dues estelades penjades i un barrilet, de grans dimensions, al coll, com la majoria dels tarragonins.

L'Àliga de Tarragona baixa les escales a ritme d'Amparito Roca, i la segueixen els Gegants Vells. Ens toca. És el nostre torn. Abans de sortir, ens preocupa saber com apartarem a tota la gent que hi ha a la plaça. Sembla impossible, però més tard ens adonem que no ho és. "Cul i colzes a fora i cames obertes per aguantar l'equilibri", ens diuen. Aquesta frase encara ens fa preocupar més. Baixem les escales i busquem espai. Ens tornem bojos. Saltem, cridem i ballem. I entrem al carrer Merceria. Llavors, sense tantes persones al voltant, pensem que aquesta sensació és irrepetible. Que a cap més lloc em sento tan  a gust com aquí, en aquell moment.

Arribem a la plaça del Rei a ritme de l'Amparito. La Mulassa i nosaltres descansem i ens retrobem amb membres d'altres entitats que també descansen. Comentem la jugada i jo explico els meus cops de cul per protegir a la Mulassa. La segona baixada va ser menys multitudinària que altres anys. Anàvem tranquils i gaudint de la bèstia, fins que vam decidir posar-nos dins i agafar la Mulassa. Uns 70 quilos pesa i la vam portar, com a molt, tres minuts. Una eternitat per mi. "Què passa a fora? Perquè crida tant la gent?", eren algunes de les preguntes que em venien al cap mentre portava la Mulassa a espatlles. He de reconèixer que els mulasseros ens van ajudar molt, des de fora. M'al·lucinava veure com molts joves volien tocar a la Mulassa com si es tractés d'un amulet que porta sort. I també em van al·lucinar frases com "mira, el cavall" o "mira, el ruc". Una mica de seriositat i de tarragonisme, siusplau.

I arribava el final. La Mulassa, juganera i esbojarrada, es va fer seva la plaça de la Font. Va ballar l'Amparito, amb uns portants totalment extasiats. Un plaer viure-ho des de dins, des de les entranyes d'un dels elements més estimats de la ciutat. Gràcies Mulassa i per molts anys més!