Jaume Sisa s’autodefineix com a cantant galàctic: no és que se situï més enllà de països, és que vola per sobre dels planetes. Potser per aquesta dimensió cinematogràficament ‘interestel·lar’ va definir en una cançó preciosa la República d’A com una bestreta de realitats polítiques actuals... Però encara millor i amb la base més eixamplada.
Un republicà de pedra picada i de tota la vida com Josep-Lluís Carod-Rovira presentarà demà dijous a les vuit del vespre, a la llibreria La Capona (Gasòmetre, 43), el pac de dos volums amb l’obra completa –lletres de cançons incloses– de Jaume Sisa; bé, d’ell i de tots els personatges que ha anat empadronant sense sortir d’ell mateix, un dels quals, Ventura Mestres, natural de Riudoms. El títol és obvi, Els llibres galàctics, editats per Anagrama, segell certament prestigiós.
Sisa no és un cantant de producció política o social, és un poeta líric, metafísic i surrealista, a vegades dadà i simbolista, per això un diàleg tan contrastat amb en Carod-Rovira promet interessos afegits contra el previsible. Quan va començar a cantar, en ple franquisme, les militàncies compromeses i majoritàriament marxistes el deixaven de banda.
Fins que Manuel Vázquez Montalbán, un dels màxims gurus de la causa, el va absoldre i rehabilitar en un article al diari canònic Tele-Exprés, a tomb de l’estrena de Qualsevol nit pot sortir el sol, una de les cançons més emblemàtiques i meravelloses de la història i que va esdevenir himne sense voler ser himne, quan ja corrien Diguem no i L’estaca. Vaig fer les presentacions entre Sisa i Vázquez Montalbán en un àpat memorable en el qual en Sisa privat era tot el realista i políticament compromès que no era en les seves cançons, i al damunt el seu pare era militant del PSUC.
Ara, en l’etern retorn de vides i miracles, he oficiat d’introductor d’ambaixadors de la trobada literària entre Sisa i Carod-Rovira. No se la perdin, que un i l’altre donaran molt de si de les respectives originalitats més privades. Vázquez Montalbán i Carod-Rovira tenen respecte de Sisa un punt en comú: el gaudi de les seves meravelloses cançons amb el coneixement de la matèria primera d’un periodista i d’un filòleg. Sisa té un punt en comú sobre l’un i l’altre en la concelebració de les admiracions recíproques.
Acabo amb un parell d’estrofes de Carnaval a la República d’A, que tant de bo que els qui volen ‘implementar’ la república catalana l’afegissin als referents més tangibles.
«El senyor president interpreta Mozart./ Un desig inconcret li fa córrer les mans./ Jo m’adormo a la neu, escoltant els secrets/ que un astròleg vident m’ha volgut confiar. Carretades de gent sense carnet d’identitat,/ travessant aquell riu mil·lenari i sagrat./ Ulls, espelmes i estels fan un llibre no escrit,/ que prediu un final ple d’electricitat.
I un estat de matins i capvespres daurats,/ entre el cel i la terra, suspès d’un instant./ Tot l’any és carnaval a la República d’A./ Disfresses i espantalls a la República d’A, República ideal».
